Torna a casa, restaurada, la casulla mortuòria de la Cortinada, decorada amb un funest joc de tíbies i cranis i la més antiga que es conserva.

L’última calavera que vam veure, amb el reglamentari joc de tíbies, va ser dissabte, quina casualitat, a Master&Commander, quan la Surprise del capità Aubrey ha de donar compte d’una nau pirata gavatxa. No tenim notícia que hagin solcat mai les aigües del Valira ni pirates ni corsaris ni bucaners, però els nostres mossens, sobretot després del concili de Trento (1545), gastaven en dates especialment funestes –la Missa de Difunts, la de Divendres Sant i durant la Quaresma– una singular peça de roba d'estètica i motius vagament piràtics com la que tenen aquí dalt: se’n diu casulla mortuòria i normalment estava teixida amb una austera tela de color negre, de la mateixa manera que en altres moments del calendari litúrgic eren de color verd, blanc, vermell o blau cel. La gràcia d’aquesta és precisament la decoració que du a la part frontal o escapulari, aquest joc de calaveres i tíbies creuades que no són més que un memento mori (recorda que has de morir), tema recurrent del Barroc.

Si en parlem aquí i avui és perquè divendres va tornar a casa, al dipòsit del Rosaleda, s’entén, una de les dues úniques casulles mortuòries que s’han conservat entre nosaltres amb aquesta tètrica decoració. Aquesta procedeix de Sant Martí de la Cortinada, i a l’octubre va marxar al taller de la restauradora catalana Montserrat Xirau, que li ha practicat un lífting total. La restauració ha permès afinar la datació: inicialment s’havia datat de forma molt aproximada entre els segles XVI i XVIII, però Xirau va topar sota les peces brodades tres fragments de documents en paper que s’utilitzaven per dotar la peça de consistència. El cas és que en un d’aquests papers hi consta l’any 1638, i la deducció és lògica: la casulla ha de ser més o menys coetània, però en tot cas posterior, així que amb tota probabilitat és del segon terç del segle XVII, intueix Mercè Pujol, l’especialista en iconografia de Patrimoni.

La casulla de la Cortinada, en fi, té una germana, procedent de Santa Eulàlia d’Encamp i que és essencialment idèntica, amb els mateixos motius ornamentals però un pelet posterior, segurament del XVII. Hi ha altres peces mortuòries, diu Pujol, però més simples, el teixit reglamentàriament negre però sense tíbies ni calaveres. A la de Sant Martí, que era de lluny la més deteriorada, li va tocar la loteria la tardor, quan va resultar escollida per votació popular en aquell singular concurs convocat per Patrimoni en què es convidava els ciutadans a triar quina, entre la sèrie de peces que proposaven, havia de passar pel taller.

La casulla de la Cortinada es va imposar a una col·lecció d’instruments musicals de Casa Rull i a un conjunt de peces metàl·liques recuperades al jaciment de la Margineda. “Es tractava de sensibilitzar el ciutadà sobre la importància de conservar el Patrimoni, i a la vegada de donar-li l’oportunitat de participar, i creiem que hem complert satisfactòriament els objectius, així que aquest curs repetirem”, diu la cap del departament Cinta Pujal. Per cert, la casulla mortuòria s’exposarà, ja restaurada, a la planta baixa del Rosaleda. Estiguin atents.