Es deia Pedro Inglés, havia nascut a la localitat saragossana de Vilanova de Huerva el 19 de maig del 1902, i des del 1931 residia a casa Becaina d’Escaldes. S’havia enrolat com a miner a les obres de Fhasa. Es va casar amb Elvira Feliu, filla de Tavascan, i el maig del 1935 van tenir la seva primera i única filla, Pilar. Tres anys després –i la data no és casual– Inglés és acomiadat de Fhasa i en endavant s’haurà de buscar la vida com a contrabandista. Primer intenta renovar el reglamentari permís de residència en una súplica que dirigeix al síndic, en aquells moments Francesc Cairat. Aporta certificat de treball i de bona conducta “expedit per l’honorable senyor cònsol d’Andorra”, però sembla que no li serveix de gaire. A partir d’aquí se li perd la pista, i no la tornem a recuperar fins al 5 d’abril del 1944: Inglés ha estat detingut i traslladat a Compiègne, el principal camp de trànsit des del qual jueus, resistents, presoners polítics i altres “indesitjables” eren reexpedits als camps de concentració nazis. Dos dies després és enviat a Mauthausen, on ingressa amb el número de matrícula M. 62571 al comando de Melk, un dels subcamps de Mauthausen. No en sortirà mai més: mor gasejat el 8 de juliol d’aquell mateix any.
El destí fatal d’Inglés, i els seus estrets vincles andorrans, l’ha pogut determinar un grup d’estudiants de batxillerat internacional de l’Escola Andorrana embarcats en un interessantíssim projecte de divulgació sobre els deportats als camps de concentració, amb la col·laboració de l’Arxiu Nacional i de l’historiador Pau Chica, de Velles Cases i, és clar, de Roser Porta, coautora amb Jorge Cebrián d’Andorrans als camps nazis i no per casualitat bibliotecària de l’Andorrana de batxillerat. En parlarem de seguida, però acabem primer d’explicar la tràgica i inèdita peripècia del nostre home d’avui, que ja podem afegir a la llista canònica amb els nostres tretze deportats: en endavant hauran de ser catorze, i molt probablement n’hi haurà més. Però ja en parlarem quan toqui. Avui tot el protagonisme és d’Inglés, escaldenc des del 1931, i que s’havia escapat de l’escrutini de Porta i Cebrián precisament perquè als llistats de Mauthausen (i al Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis, la bíblia sobre la matèria) hi consta com a ciutadà espanyol.
De fet, la fitxa d’Inglés a Mauthausen és encara més concreta: hi figura com a Rotspanier, “roig espanyol”. És a dir, comunista. En realitat, a Aragoneses víctimas del Holocausto consta la seva filiació a la UGT, el sindicat pròxim al PSOE. En qualsevol cas, això no canvia els fets i explica potser el buit existent entre el 1938, quan és acomiadat de Fhasa, i el 1944: Inglés es va guanyar la vida com a contrabandista i molt probablement com a passador. La recerca apunta que Inglés podria ser el guia que el novembre del 1942 va conduir fins a la Seu Carla Kimhi i la seva família, que el 12 d’aquell mes van partir d’Acs i es van plantar temeràriament al Pas de la Casa. Un soldat alemany els va donar l’alto quan ja enfilaven cap al port d’Envalira –i per tant, en territori andosí– i només la providencial aparició d’un policia andorrà va evitar que fossin detinguts i amb tota probabilitat deportats: eren jueus austríacs que portaven des del 1938 fugint dels alemanys. La mateixa Kimhi ens ho va recordar el 2015, quan es va plantar a la sala de premsa de Govern per agrair la generosa acollida que Andorra els havia dispensat el 1942. I recordava aleshores que el guia que els havia ajudat a arribar a Espanya es deia Pierre i tenia una filla més o menys de la seva edat.
És Pierre el nostre Inglés? Els investigadors ho donen quasi per fet, i el cert és que la mateixa Kimhi va contactar el 2015 amb la filla d’Inglés, Pilar, nascuda el 1935 a Escaldes. Seria una formidable manera de tancar el capitol andorrà de l’odissea dels Kimhi, després que sabéssim que el policia que la va salvar dels nazis va ser Daniel Armengol. Ho acabaran de lligar quan contactin amb Pilar, avui resident als EUA, i de qui l’última notícia que tenim és un altre dels sensacionals documents que han anat recopilant amb l’ajut de Chica: en aquest cas, una carta de l’Office Français de Protection des Réfugiés et Apatrides datada del novembre del 1959 i que dona lacònica notícia dels últims moments d’Inglés: “Como te prometí, y cómo no lo iba a hacer si se trataba del amigo El Gran Maño”, diu en castellà l’autor de la carta, “vi al amigo en cuestión sobre la cuestión de Inglés Mata, Pedro, que fue detenido el 18 de abril el 1944 trasladado al Stalag P. 122 - 28833. M. 62571. Fallecido (quemado) el 8 de julio de 1944 (ya ves que solo vivió tres meses desde su ingreso en el Stalag). Al ser interrogado sobre sus familiares dijo que había que avisar a su hija Liberta que en aquella época vivía en Tavascán, sin que nunca nombrara a su esposa. ¿Es que estaba casado? ¿Es que la hija fue reconocida como hija legítima o natural? En todo caso dile a su hija que te mande dos partidas de nacimiento de su padre, una de ella misma i una partida de matrimonio de sus padres y de defunción de su madre. En fin, ya ves que todo se sabe en el mundo. Un abrazo para todos vosotros...”
Inglés i els altres tretze
El cert és que l’esposa d’Inglés va traspassar el maig del 1941 a Escaldes, i que per tant cal suposar que en aquelles dates la família, Pedro inclòs, continuava residint a casa Becaina. Quinze anys després, sembla que Pilar havia tornat a Tavascan, el poble de la mare. Queda per escatir (i sobretot, per documentar) el gran enigma d’aquesta formidable investigació: on i per quin motiu Inglés va ser detingut, internat a Compiègne i enviat a Mauthausen? La filiació de la fitxa, Rotspanier, convida a pensar que efectivament exercia com a passador, i així ho recorda Robert Font, nebot d’Inglés i qui va aportar el primeríssim fil que va permetre estirar aquesta investigació. Va ser ell qui va contactar amb Eulàlia Beal, professora de l’Andorrana. Per pur atzar. “Un dia dinant a casa amb la meva mare vaig comentar la investigació dels alumnes, ella ho va parlar amb un amic seu, deia que era nebot d’un deportat escaldenc. Era el Robert. Vam comprovar que no figurava a la llista de Porta i Cebrián, i fins aquí”.
Inglés, per anar concloent, cal afegir-lo en endavant a la llista dels nostres deportats i van acabar a Buchenwald: Bonaventura Casal (ca l’Aern, 1911-Alemanya, 1945), Francesc Mora (cal Jubella, Sispony, 1912), Josep Franch (cal Ponet, Prats, 1903-Buchenwald, 1944), Bonaventura Bonfill (cal Candela, Meritxell, 1912-Prades, 1973), Pere Mandicó (casa Xicos, Prats, 1907-la Seu, 1971) i Càndid Rossell (?). Anton Vidal (cal Vidal, Prats, 1900-Mauthausen, 1945) i Miquel Adellach (cal Sella, Llorts, 1908-Pamies, 1977) devien compartir destí amb Inglés, perquè tots tres van ser deportats a Mauthausen, i Adellach, a més, va partir de Compiègne el mateix dia i en el mateix comboi que el nostre home d’avui. La llista de deportats als camps nazis la completen Josep Calvó (Casa Jaumina, Prats, 1913-Buchenwald, 1945?), Antoni Puigdellívol i Josep Rossell.
La investigació que ha permès localitzar Inglés forma part d’un projecte que es completarà amb la publicació imminent de 13 camins a l’infern, llibre digital que reconstrueix la peripècia dels (fins ara) tretze deportats andorrans i que inclou una entrevista a Cristina Casal, la neta de Bonaventura. Tot plegat va sortir de la lectura de Si això és un home, de Primo Levi, a l’assignatura de Literatura, s’hi van sumar l’assignatura d’Història, la biblioteca del centre i el projecte Creativitat, Actuació i Servei, inclou un viatge a Cracòvia, on els alumnes van visitar el camp d’Auschwitz, i es completarà amb la instal·lació de les llabordes de memòria (stolperstein) davant les cases de cadascun dels nostres deportats, aquí amb la col·laboració de Velles Cases.
No està malament, oi, per a un grapat d’estudiants de batxillerat?
Bonaventura Casal tindrà la primera ‘stolperstein’
Fa dos anys que Velles Cases té el projecte entre cella i cella: plantar una llamborda de memòria (stolperstein) davant de la casa natal de cadascun dels deportats andorrans als camps nazis. Es tracta d’un projecte impulsat per l’escultor berlinès Günter Demnig que consisteix a plantar una pedra per ensopegar-hi –que és el significat aproximat de stolperstein– allà on va néixer o viure una víctima del nazisme, una senzilla llamborda de ciment recoberta d’una placa de llauna amb una molt succinta informació biogràfica de l’homenatjat: localitat de naixement, any de deportació, camp on va ser internat i destí final (assassinat o alliberat). La cosa, diu la vicepresidenta de Velles Cases, Francina Pons, s’ha complicat per la dificultat de localitzar els descendents dels nostres deportats, molts dels quals viuen fora del país. De moment, el que sí que està lligat és l’homenatge a Bonaventura Casal, fill de ca l’Aern, a la Margineda. Ell serà amb tota probabilitat el primer andorrà que tindrà una stolperstein que en recordarà en el seu cas el pas per Buchenwald. Serà aquest any si es lliguen els permisos –la pedra va a la via pública, arran de terra per obligar el vianant ajupir-se en senyal de respecte.
