Posin-se en situació. Som cap al 1.700 abans de la nostra era, i un grup de protoandosins del bronze mitjà s'ha reunit al camí ral, just a Prats, davant de l'antic hotel Trèvol –no cal que els digui que el camí ral, si existia, no se li deia així, que Prats probablement no era ni un veïnat i que al Trèvol li faltaven quasi tres mil·lennis per obrir– i ha excavat una fossa arran de terra. Res de gaire monumental, un humil forat d'un metre de fons i un metre de costat. Al fons hi disposen una lleixa perquè faci de suport, i sobre la lleixa hi dipositen delicadament cinc recipients de ceràmica, i tot plegat ho cobreixen amb una capa de pedres que fa també de fita per marcar el lloc.

Potser no els sembli gaire extraordinari, tret de la cronologia  –pensin que som al moment de màxima esplendor de l'imperi babiloni, amb Hammurabi, el codi, l'ull per ull i tota la pesca, i que a Creta floreix just en aquest moment la civilització minoica. I tenen raó. L'extraordinari és el que els arqueòlegs que el 1999 van excavar aquest jaciment s'hi van trobar a dintre: d'entrada, restes carbonitzades de cereal, probablement espigues de blat sense processar, res de l'altre món, i greixos lactis, habitual en aquest context. Però atenció a la torna: restes de cervesa, mai abans documentada als nostres jaciments prehistòrics; també de bolets, no sabem quins perquè es van socarrimar, embolicats amb fulles de falguera, i sobretot, sobretot, de Datura Stramonium, l'estramoni de tota la vida, planta al·lucinògena també coneguda –i no per casualitat– com a herba dels bruixots, que genera taquicàrdia i al·lucinacions, en els casos lleus, i deliris, convulsions i fins i tot la mort, en els greus.

Naturalment, no s'havia documentat mai estramoni en cap dels nostres jaciments prehistòrics. Però és que a tot Europa, tan sols consta que se n'hagi localitzat en un context ritual similar al jaciment hongarès de Pécz, datat al Bronze final –entre el 1350 i el 1150 abans de Crist– i per tant sensiblement posterior al de Prats. No només això: resulta que històricament s'havia considerat que l'estramoni, que forma part juntament amb el tabac, el tomàquet, el pebrot, l'albergínia i la mandràgora, de la família de les solanàcies, era originària d'Amèrica, i que per tant havia proliferat a Europa a partir del 1492. Els jaciments de Prats i de Pécz demostren de forma definitiva que l'estramoni ja era conegut i es consumia a Europa amb finalitats rituals molt abans de Colom. I aquesta és la sensacional revelació de l'arqueòloga Cristina Yáñez a la sessió d'ahir (Secrets soterrats: excavacions arqueològiques a Prats) d'aquesta estupenda ocurrència que són les Jornades d'Història de Canillo, que encara té dues cites per davant: avui, amb Quim Valera (Els espais de poder de la parròquia de Canillo), i demà, amb Robert Pastor (Bruixes de Canillo: creences, processos i imaginari popular).

I he deixat per al final la interpretació del jaciment: què hi fan, la cervesa, els bolets i l'estramoni en aquell racó del camí ral? Primer de tot: de racó, res, perquè la fossa de Prats, que és un dels noms amb què es coneix el jaciment, l'altre és les olles de Prats, es troba en un punt estratègicament situat enmig del que Yáñez no té manies a definir com un "paisatge sagrat", que abraça el bosc del Rep i on trobem santuaris precristians com el Roc de les Bruixes, coetanis de la fossa tot i que no aparentment cap altra relació i llocs de culte pagà que amb tota probabilitat van ser reglamentàriament cristianitzats, començant per Meritxell, i no s'estranyin també que la Santa Creu i la mateixa església de Prats.

La fossa no està associada a cap estructura d'hàbitat i tampoc no s'hi van localitzar restes humanes, ni un minúscul fragment d'os, i això que es va ampliar l'excavació per mirar de trobar-ne. Això que tampoc tenia finalitat funerària. Llavors, què és? Yáñez es decanta per la hipòtesi del ritual votiu, un espai sacralitzat on els protoandosins del moment oferien ofrenes i potser consumien plantes al·lucinògenes per entrar en trànsit i comunicar-se amb la divinitat, els esperits o els ancestres.  Vaja, que no eren fumetes, sinó dipositaris d'una profunda fe en el Més Enllà. Creients.

Doncs tot això es va salvar de miracle, quan l'excavadora que obria una rasa per portar aigua potable al poble es va topar amb la fossa. Afortunadament, no van tirar pel dret, i això que hi hem guanyat.