El cèlebre lladre d’art, traspassat recentment, explicava una suculenta teoria sobre l’incendi del santuari i la desaparició de la talla.
La mort de René vanden Berghe, àlies Erik el Belga, traspassat a Màlaga deu dies enrere, ens ha deixat sense un dels principals sospitosos de l’incendi de Meritxell. Sergi Mas, que és amb el permís de mossèn Ramon de Canillo qui més íntimament havia conegut la talla romànica original, sempre ha sospitat que l’incendi que la matinada del 9 de setembre del 1972 va arrasar el santuari no va ser fortuït. Que al darrere hi havia una banda especialitzada en el robatori d’art sacre com la que el nostre il·lustre difunt d’avui va dirigir als anys 70 i que va buidar de talles i retaules les esglésies de mig Espanya –i de part dels Pirineus–. No necessàriament la del Belga, però sí una com la del Belga.
La hipòtesi de Sergi Mas es basa, recordin, en tres arguments: d’una banda, que de la Mare de Déu de Meritxell no en va quedar ni les restes de la soca, a diferència de la veïna talla del Roser. De l’altra, és que al cambril no s’hi van localitzar ni els sis claus de ferro forjat que fixaven la Verge al tron de fusta. I per acabar, que segons el testimoni dels primers veïns que van acostar-se al santuari la nit de la tragèdia mentre les flames encara eren vives, quan es van enfilar per la finestra posterior del temple al cambril de la patrona ja no hi havia la talla. S’havia volatilitzat. Com podia ser? “Alguns, els més crèduls, es van empassar la versió oficial; els més desconfiats van pensar que allò no podia haver sigut un accident. Què crec jo? Només explico el que vaig veure, i recordo que en aquells anys corrien pels Pirineus moltes bandes de lladres d’art”, insinuava anys enrere a compte d’aquest episodi.
El cas és que, com recordava l’altre dia Albert Villaró a la competència, vam tenir l’ocasió de demanar-li al bon Erik per la teoria alternativa que sosté Sergi Mas. Va ser el 2013 amb motiu de la publicació de Por amor al arte: las memorias del ladrón más famosos del mundo (modèstia a part). El cas és que el nostre home tampoc no es va empassar la versió oficial, defensada per Pere Canturri i que atribuïa l’incendi al pèssim estat de la instal·lació elèctrica: “No m’ho crec, no. El que crec és que la van vendre. No és que ho sàpiga, atenció, però en aquella època es van donar molts casos similars: primer es venia una peça, després es deia que l’havien robat, o desapareixia en un oportú incendi”, insinuava amb un pintoresc deix andalús.
Tot plegat li semblava altament sospitós, i una peça com la talla de Meritxell –que era “extraordinària, excepcional”, deia– s’hauria pogut col·locar al mercat negre per 35 o 40 milions de pessetes, “a l’època una petita fortuna”.
El més suculent de la conversa va ser quan Erik va admetre haver vingut per aquí a fer una –diguem-ne– prospecció de mercat, “perquè hi havia peces molt interessants”: “La temptació la vaig tenir, però resultava molt difícil escapar del país després del cop: no tenia els contactes necessaris per fer passar les obres a l’altre costat”.
Vaja, que no va ser ell el cervell de l’operació Meritxell... si és que es va tractar d’això i no d’un molt més prosaic accident: “Si hagués sigut jo, t’ho diria, perquè el delicte ja hauria prescrit [recordin: ho afirmava el 2013].” Però és que, rematava, no hauria executat un pla tan matusser: “Mai de la vida he destrossat o fet malbé una obra d’art, i molt menys recorria a mètodes violents perquè t’hi jugaves el negoci: si el col·leccionista que t’havia fet l’encàrrec s’olorava problemes, perdia automàticament l’interès.” Paraula de lladre. Del lladre més famós de l’univers sencer. Però és clar, si no va ser Erik el Belga, qui va ser?
