Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, la Seu, catedral, acta de consagració, Vergés, Gascón, 819, 1016, 1024, Ermengol, bisbe, comte
Andorra, la Seu, catedral, acta de consagració, Vergés, Gascón, 819, 1016, 1024, Ermengol, bisbe, comte

Ermengol, el mistificador


Escrit per: 
A. Luengo / Original del document, conservat a l’arxiu capitular i falsament datat l’1 de novembre del 819 (Foto. Oliver Vergés).

Carles Gascón i Oliver Vergés situen entre el 1016 i el 1024 la falsificació de l’acta de consagració de la catedral de la Seu.

Recorda el lector aquella cèlebre fotografia de Lenin, enfilat a una tarima posem que cap al 1920 i dirigint un fervent discurs a les masses bolxevics? Sí home, aquella escena en què Trotski apareix en un discret segon pla, als peus de la tarima... Bé, Trotski sortia a l’original. La propaganda soviètica el va esborrar sense manies quan l’excamarada Trotski va caure en desgràcia, i jugada tan bruta i barroera ha quedat com una de les fites més abjectes de l’art de reescriure la història. Els propagandistes soviètics en van ser uns mestres i van guanyar merescuda celebritat en la ma­tèria.

Però els esbirros de Lenin no van ser ni molt menys els primers. I sense necessitat de recular fins a Roma i la seva imperial damnatio memoriae, tenim el cas molt més pròxim de l’acta de consagració de la catedral de la Seu. Un document avui conservat a l’arxiu capitular del bisbat d’Urgell i que, segons consta al peu, va ser firmat pel bisbe Sisebut i el comte Sunifred exactament l’1 de novembre del 819. Data que el convertia en un document absolutament excepcional perquè és l’acta de consagració més antiga no només entre les prop de 90 que es conserven a l’arxiu sinó també entre totes les catedrals catalanes. I de lluny: la següent seria la d’Elna, datada al 916.

Des dels anys 80 del segle passat existeix un cert consens entre els historiadors, que repetidament han fet veure la incongruència que el document el firmin dos personatges que de cap manera haurien pogut coincidir en la data oficial de l’acte: el pontificat del bisbe Sisebut, en fi, va tenir lloc entre el 834 i el 840, així que difícilment hauria pogut firmar res el 819, quan el bisbe d’Urgell era un tal Possidoni. La historiografia menys donada a la polèmica va proposar solucions alternatives i molt imaginatives per resoldre aquesta contradicció: que l’escrivà de torn s’havia confós a l’hora de datar-la, i que en lloc de l’any VI del regnat de Lluís el Pietós es referia a l’any XXVI... Que hi va haver dos bisbes Sisebuts, un als anys 10 i un altre als anys 30 del segle IX... Fins i tot que l’acta es va escriure amb posterioritat al 819 que figura al peu del document, però sempre al segle IX, sobre fonts originals i diríem que amb bona fe, sense voluntat d’enganyar fos qui fos qui la perpetrés.

Doncs Carles Gascón i Oliver Vergés posen cullerada en aquest apassionant i fins ara incert debat historiogràfic i a l’últim número de la revista Afers proposen una nova i molt concreta datació per a l’acta, que hauria estat falsificada entre el 1016 i el 1024, i posen tan poc honesta fita al sac ni més ni menys que del bisbe Ermengol, el dels ponts: si els nostres historiadors tenen raó, es donaria el molt poc edificant cas que un mentider de la mida de l’acta de consagració de la catedral de la Seu sigui avui venerat al santoral catòlic.

Però aquesta és una altra història. Gascón i Vergés plantegen que el document va ser redactat entre aquestes dues dates i que va ser utilitzat pel bisbe Ermengol –i successors– com a mitjà de prova per dirimir un seguit de plets en què es va veure immers el bisbat i que, curiosament, es van resoldre a favor seu. El primer de tots, el cèlebre judici de Ponts, que va tenir lloc el 1024 i que és la primera ocasió en què l’acta consta fefaentment documentada. Abans d’aquesta data no apareix enlloc. Pocs anys després, el 1040, el successor d’Ermengol, Eribau, esgrimeix també l’acta del 819 per reclamar per a la diòcesi els territoris de la Ribagorça i Gistau. Inversament, s’estranyen els nostres detectius que en dos judicis anteriors ben documentats en què també es va veure involucrada l’Església d’Urgell –el 961, per l’església de Sant Fruitós d’All, i el 997, per la de Lampedes, a Sant Jaume de Frontanyà– els bisbes de torn no recorreguessin a l’acta, com s’ha vist document de prova definitiu. I conclouen que la raó és senzilla: l’acta encara no existia, perquè es va redactar entre el 997, com a molt d'hora, i el 1024.

Gascón i Vergés s’atreveixen a filar encara una mica més prim. Una de les particularitats de l’acta és que conté la llista exhaustiva de totes les parròquies suposadament sotmeses a l’autoritat del bisbat en el moment de firmar-se. Doncs bé: resulta que les de Bescaran, Montanissell, Tuixent i Carcolze, històricament de titularitat comtal, només es van incorporar a la jurisdicció episcopal al voltant de l’any 1000. Impossible per tant que sortissin en una llista del 819. Més barroer encara: resulta que la vila de la Seu i la mateixa catedral són una donació del comte Ramon Borrell al bisbe Ermengol que no es concreta fins a l’any 1010; en canvi, figuren incongruentment atribuïdes a la jurisdicció episcopal a l’acta. I per tancar la forquilla cronològica, l’església de la Cornellana, a la vall de la Vansa, que torna a ser una de les possessions del bisbat d’Urgell relacionades al document del 819 però que en realitat no passa a mans de la mitra fins al 1016.

Conclusió: l’acta és la foto fixa de la jurisdicció del bisbat d’Urgell en el moment exacte que es va redactar el document, entre el 1016 –quan la mitra adquireix la Cornellana– i el 1024, quan l’acta apareix a la documentació escrita per primera vegada. Quins van ser els motius d’aquesta poc hàbil falsificació històrica?

Per què? I per què tan barroera?

La llista d’incongruències de l’acta del 819 és llarga i la converteix en una mistificació aparentment molt barroera. Entre les 287 parròquies que depenen del bisbat, inclou per exemple la de Sant Jaume de Frontanyà, consagrada el 20 de juny del 905, i consta que abans d’aquesta data no hi havia en aquell lloc cap església. Però, en canvi, els redactors de l’acta de la catedral de la Seu no van tenir manies a incloure-l’hi, com també les esglésies d’Avià, Casserres i Puig-reig, totes elles posteriors. Diuen Gascón i Vergés que en el moment de perpetrar-se la falsificació no es disposava de llistes de bisbes i de comtes a l’abast de qualsevol, i que fora de l’arxiu capitular era probablement molt difícil, per no dir impossible, comprovar la veracitat dels documents. D’altra banda, Ermengol actuava en interès de la diòcesi, i “creant, inventant o falsificant l’acta reivindicava unes rendes suficients per mantenir l’Església al marge de les autoritats comtals d’Urgell, la Cerdanya, el Pallars i la Ribagorça”, en un moviment d’afirmació de la jurisdicció episcopal que es va estendre en aquells moments per tot Catalunya.

Andorra
la Seu
catedral
acta de consagracio
Vergés
Gascon
819
1016
1024
Ermengol
bisbe
comte
Número de vots: 233
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic