A casa hi havia una Gran Enciclopèdia Salvat que era gran, sí, però en realitat tampoc tant: tenia dotze volums enquadernats en pell. No estava malament, però no era gaire cosa si ho comparem amb els 30 de la Britannica i no diguem ja amb els 80 de l’Espasa, però per a un xavalet de 12 o 13 anys la Salvat ja presentava unes dimensions formidables, oceàniques. Però el que més em fascinava no era l’extensió, sinó els mapes desplegables. Era una edició del 1935, i per tant l’Europa que hi sortia representada era la d’abans de la Segona Guerra Mundial, i per tant hi sortien països que als primers anys 80 sonaven a cosa plistocènica. Penso en els bàltics, hi havia una sola i encara gran Alemanya que s’allargava fins a Prússia, i Polònia hi apareixia disminuïdíssima i molt estirada cap a l’est. Era un mapa que tenia poc a veure amb el que estudiava a l’escola però que, com per art de màgia, el 1989, amb la caiguda del Mur i de la URSS va recobrar una sorprenent vigència. La meva enciclopèdia Salvat havia deixat de ser una relíquia i tornava a ser una fiable eina de treball. Com a mínim, per als països bàltics.

M’hi ha fet pensar un patracol de títol fascinant que tenia clissat a l’FNAC des de feia mesos i que l’altre dia, per fer-me passar cert disgust, vaig endur-me d’una vegada cap a casa. Hi ha llibres amb què saps que acabarà passant això i que és inútil resistir-s’hi. Amb Reinos desaparecidos: la historia olvidada de Europa, estava escrit que passaria això. És un llibre fascinant perquè trasllada a escala continental la gran veritat d’Heraclit: tot passa. Com diu l’autor, Norman Davis, en un pròleg lluminós, “cal recordar constantment la fugacitat del poder, que la transitorietat és un tret fonamental tant de la condició humana com de l’ordre polític, i que abans o després totes les coses s’acaben. Abans o després, tots els estats i totes les nacions, per grans que siguin, floreixen una estació i després són substituïts”. Alguns, ni això, adverteix, “perquè la història està plena de fracassos, d’errors evitats pels pèls, d’oportunitats desaprofitades, i de fet, abunden les potències menors, els pobles menors, les vides menors i les emcions menors”.

Resulta que a Davis són aquestes històries que acaben malament les que li interessen, i per això Reinos desaparecidos és al final una llista de fracassos més o menys gloriosos, amb entitats que avui formen part de la broma de la història: Alt Clud, Burgúndia, Sabaudia, Galitzia, Etruria, Rosenau, Chernagor, Borússia, Éire, la URSS i, atenció, Aragó.

I és aquí, entre el generós centenar de pàgines que li dedica a Aragó, on traiem nosaltres fugaçment la poteta, just després de desfilar per la Vall d’Aran: “Hacia levante se encuentra el Principado de Andorra, uno de los estados más antiguos de Europa”. Perfecte, pensem, perquè ens servirà per calibrar la fiabilitat de la resta de referències: “Durante 700 años, desde 1278, su gobierno ha sido supervisado por el conde de Foix (posteriormente por el préfet de Ariège) y por el obispo de la Seo de Urgel. No obstante, desde 1993 constituye, como Mónaco, Liechstenstsin y San Marino, uno de los miniestados soberanos de Europa”.

Fins aquí, podríem discutir-li qüestions de matís, però de seguida ensopega de forma clamorosa i totalment innecessària: “Los andorranos, como los habitantes de la Franja d’Aragó, hablan catalán pero su himno nacional es bilingüe. Pocos países pueden alardear de una canción nacional con mayor olor a historia”. I a continuació reprodueix el Gran Carlemany: en català i en francès!

D’acord que la traducció és manifestament millorable, però això que el Gran Carlemany és bilingüe és una ocurrència que pocs ens hauríem esperat. La conclusió, en fi, és que “los andorranos todavía cantan a Carlomagno, pues el país nació bajo su dominio y jamás se incorporó a las grandes potencias que sucedieron a su imperio”. Sospito que el bon Davis no s’ha llegit Carlemany i Andorra: història de la Carta Pobla, on el meu amic Oliver desmunta aquest garn fake i de passada el nostre mite fundacional. La veritat, tampoc queda gaire clar què hi fem en un capítol consagrat a un regne desaparegut. I cal esperar que sigui menys lax amb els altres. Però creguin-me, La historia olvidada de Europa continua sent una lectura absorvent.