És Grata... fins que li toquen el nen

Probablement, el que la dramaturga Yasmina Reza explica a Un déu salvatge, celebradíssima comèdia –àcida, però comèdia–estrenada el 2008 amb Isabelle Huppert al paper protagonista, i que immediatament després va ser adaptada al cine per Roman Polanski, ara amb Kate Winslet i Jodie Foster: reunir les dues parelles en un pis i posar-les a parlar per trobar una sortida civilitzada, cosmopolita, per no dir woke, a una cosa tan banal com una batussa infantil. 

Però si fos tan fàcil i tan evident no hi hauria hagut ni obra de teatre ni pel·lícula. Perquè el que comença sent una amable vetllada que sembla sortida d’una pel·li de Woody Allen s’acaba convertint en el rosari de l’Aurora, en una competició primer entre les dues parelles, després entre els membres de cada parella, i finalment tots contra tots a veure qui és més pacient, més conciliador, més bo. I el resultat és que cadascú treu a passejar les misèries més íntimes. Per què? Perquè tots ens encenem a la mínima, i cal molt poc perquè oblidem el vernís de tolerància que ens adorna i ens comportem com animals. L’excusa de Un deu salvatge és la trifulga dels nens. Però pensin-ho bé: i si al veí de dalt li dona per posar de matinada la música a tota pastilla? O una discussió de trànsit, un penal que no ho era, si Espanya ens roba o no... Com bé sabia Hobbes, portem una bèstia a dintre i no calen grans injustícies perquè ens comportem com energúmens.

Disculpin el llarg preàmbul, però potser calia per posar en context Carnatge, l’adaptació de Un déu salvatge que dirigeix Juanma Casero i que la Cia És Grata estrena el 26 de maig al Claror en la clausura de la Temporada de teatre. Amb dues funcions de regal l’endemà i el següent. Com diu Casero, que dirigeix els lauredians per quarta ocasió –ja ho va fer a L’avantsala, a Nues i Salsa Mornay– “Un déu salvatge és un clàssic contemporani, i quan et trobes amb un text que funciona i amb un grup d’actors com el que tinc, la feina del director és potinejar el menys possible, intentar no espatllar-lo”. 

Comèdia àcida
La intervenció de Casero s’ha limitat a un lleuger retoc, convertint en homosexual un dels  matrimonis, que al text original són tots dos hetero. Per entendre’ns: Isa Rivero (Verònica) i Elisenda Palomares (Marta) versus Rosa Porqueras (Anna) i Joan Sans (Carles). Exigències de l’elenc, diu. Per Porqueras, la gran dificultat de Carnatge ha sigut posar-se en la pell d’un personatge que és el contrari del que soc jo, “és a dir, tranquil·la, conciliadora, en lloc d’espontània i visceral. Era un repte i crec que ens ha passat a tots”. Ho corrobora Rivero, que hi veu també la part positiva: “El teatre ens permet explorar aspectes de la nostra personalitat no sempre agradables que tenim tan endins que de vegades ni sospitem que arrosseguem, i a Carnatge això és flagrant”. 

El resultat, no s’espantin, no deixa de ser una comèdia, “no d’aquestes que rius de bat a bat tota la funció, però sí amb moments hilarants, tot i que tendeix al somriure amarg. I sobretot es nota que els intèrprets s’entenen, que ho han donat tot i que s’ho passen bé a l’escenari. Al teatre s’hi va a fruir, jo el primer. No a patir”.