L'autor del dibuix, Xavier Casals, respon a la polèmica generada pel segell que Correus ha dedicat a l'excap de Govern Òscar Ribas.

Doncs sí, és Òscar Ribas. No un híbrid entre l’últim veguer episcopal, Francesc Badia, i l’excap de Govern Toni Martí, com suggeria amb certa malícia el meu amic Bru, sinó Òscar Ribas. I l’escaldenc Xavi Casals, l’artista que en va fer el retrat (21 per 30 centímetres, llapis i aquarel·la), es va inspirar en un retrat que li van fer el novembre del 2018 amb motiu de l’homenatge que el Grup d’exsíndics i exconsellers li van tributar al Consell General.

Els tenen tots dos aquí dalt per buscar, comparar i, si no hi troben les semblances, rondinar amb tota la raó. Perquè és exactament això el que recomana esportivament Casals, aliè fins que va rebre ahir la trucada d’aquest diari a la polèmica que havia saltat dimecres a les xarxes. L’hem conegut com a caricaturista i com a il·lustrador, i s’estrenava amb Òscar Ribas en els segells temàtics que periòdicament encarrega la comissió filatèlica als nostres artistes. Aquest va seguir el procediment habitual: se li va encarregar el retrat de l’excap de Govern, traspassat com segur recorden el desembre del 2020, i va ser ell mateix qui va buscar un retrat en què inspirar-se perquè, adverteix, “no el vaig arribar a conèixer personalment, i només el tenia present com a personatge públic que era”. L’únic consigna, diu, va ser que fos un retrat “institucional”. I va triar la fotografia del 2018 perquè “és un tres quarts més expressiu, em donava un punt de vista diferent, no tan frontal ni tan oficial”.

El cas és que es tracta d’una interpretació artística, per molt retrat i per molt figuratiu que sigui, i que la missió de l’artista és precisament aquesta, passar el model pel seu filtre personalíssim. Si la comissió filatèlica hagués volgut un retrat indiscutible i fidedigne hauria encarregat una fotografia i no un dibuix. Una altra cosa és la unanimitat que sembla haver suscitat la interpretació de Casals: que l’home del segell no acaba d’assemblar-se a Òscar Ribas: “L’ideal en el retrat és treballar amb el model, i en aquest cas no era òbviament possible. La fotografia que vaig triar m’agradava especialment, i quan vaig haver acabat el retrat el vaig passar a dues persones de confiança que em van assegurar que s’hi assemblava i que l’hi reconeixien. Però veig que no tothom comparteix aquesta opinió i em sembla magnífic, perquè molt rarament els artistes tenim aquest retorn extern i només faltaria que la gent no hi pogués dir la seva”.

Adverteix Casals que més que la fidelitat a l’original, el que compta en un retrat és captar el gest del model, i que això ho dona el tracte i certa intimitat. Just el que no hi va haver en el cas d’Òscar Ribas perquè va haver de treballar a partir d’una fotografia, “i potser va resultar que per aquest desconeixement meu vaig triar-ne una que no havia captat pròpiament el gest, el caràcter, les faccions del personatge”. Cosa estranya perquè en la faceta de caricaturista Casals en té el cul pelat, de retratar celebritats. Baixant al detall, en el d’Òscar Ribas són els ulls i potser el nas els que no acaben de lligar amb l’original, a banda que els últims anys es va prodigar poc en públic i molt probablement la major part dels ciutadans en tinguin un record de quan era més jove. En qualsevol cas, Casals admet que entre una fotografia poc idiosincràtica i el seu filtre artístic, “potser sí que es va acabar desvirtuant”. I conclou de nou amb una esportivitat que s’ha trobat a faltar en aquesta polèmica que “veient-los ara tots dos junts, puc entendre perfectament el descontentament”.

El que sembla descartat és que Correus l’acabi retirant de circulació i convertint-lo en una cotitzadíssima peça de col·leccionista, així que si algú havia somiat a fer-se la barba d’or a compte d’aquest insòlit sidral, se’n poden anar oblidant.