Contraban adapta ‘Un andorrà lluny del poble’ i la converteix en un thriller amb tocs fantàstics, ‘La Dama Blanca’.

Veníem d’uns anys audiovisualment pròdigs –Under the Ice, Quiet, El fred que crema, Plastic Killer i Llana negra, per no parlar de superproduccions com 42 segundos– i ens havíem oblidat que allò era l’excepció i que el normal en el nostre panorama cinematogràfic és l’atonia d’aquest 2023 en què no teníem notícia de cap projecte. Fins ara, és clar, que la gent de la productora Contraban ha posat fil a l’agulla i el 7 de setembre es plantarà a Auvinyà per a la segona i definitiva campanya de La Dama Blanca. Així es titula el migmetratge que dirigeixen a quatre mans David Haro i Gerard Navalón, un thriller amb tocs fantàstics que s’inspira molt lliurement en Un andorrà lluny del poble, el títol fundacional de la narrativa andorrana contemporània que Ricard Fiter va publicar el 1967. Com hauran endevinat, la deriva fantàstica té a veure amb la llegenda laurediana: ja saben, la Senyora com a tòtem protector que agafa oportunament forma humana quan s’acosta un perill i converteix sense remissió en llops els pèrfids agressors.

El cas és que Haro i Navalón han traslladat l’acció al 1942, en plena Guerra Mundial, i quan encara cuejaven els efectes de la Guerra Civil espanyola. Andorra, recordin, havia mantingut contra pronòstic la neutralitat però s’havia convertit, a canvi, en territori de pas per a refugiats, fugitius i desertors de tots els bàndols. Un context explosiu i literàriament molt suculent, que de fet ja han tocat Rodríguez Areny (Le Blizzard) i Trullenque (El fred que crema). Haro i Navalón paren tota l’atenció en els efectes diguem-ne col·laterals i indesitjats que per a la població local (i especialment per a les dones) va tenir l’allau de militars que fugien en un o altre sentit. La història és pura ficció, adverteix el productor, Pau Riera, i del que es tracta és d’aprofitar l’especial xup-xup generat pel conflicte bèl·lic per plantejar qüestions d’especial i delicada actualitat. Quines? Doncs caldrà esperar a l’estrena, que es farà esperar com a mínim fins a finals del 2024, diuen des de la productora.

La Dama Blanca, en fi, segueix la peripècia de mossèn Tomàs, a qui dona vida l’actor català Marc Ribera (Los pacientes del Doctor García), fill d’Auvinyà que va marxar al seminari i a qui el vicari del nou bisbe encarrega de tornar a casa per investigar uns inquietants esdeveniments en què s’han vist involucrats natius i forasters. Val a dir que el vicari és la cara fosca de la funció, un secundari amb molt de pes, i més encara, perquè l’encarnarà el també català Jordi Sánchez (La que se avecina), el ganxo mediàtic de l’elenc. Els papers principals els completen dues cares locals, Núria Montes, en el paper d’Encarnació, la germana de mossèn Tomàs, i Raquel López (Josefina, la tieta). 

El rodatge s’allargarà fins al 13 de setembre, i tindrà lloc en localitzacions d’Auvinyà, epicentre de la història, i també  Casa Cristo, Engolasters, Sant Joan de Caselles i Ordino. Serà la segona i definitiva tongada, perquè la primera va tenir lloc el novembre passat. El projecte compta amb un pressupost de 140.000 euros i el que inicialment havia de ser un curt s’ha acabat convertint en un migmetratge que s’enfilarà als 25 minuts i que la productora vol que sigui la llavor d’un llargmetratge amb el mateix títol i argument. Es tracta que serveixi de carta de presentació, però més que un teaser, perquè el migmetratge serà autoconclusiu.

Per a Contraband es tracta de la tercera incursió en la ficció, després de Silencio, dirigida pel mateix Haro i que ja ha iniciat el periple festivaler, diuen des de Contraban, i de Hiedra, a quatre mans entre Haro i Navalón, el tàndem director de La Dama Blanca, avui en postproducció. I cal afegir que els orígens de tot plegat cal buscar-lo a Entre muntanyes, el documental que retrata l’epopeia d’AINA a través dels seus protagonistes, rodat el 2017 o estrenat dos anys després. Entre muntanyes va suposar el debut d’Haro i de bona part de l’equip avui a Contraban.