Espai Columba: immersió romànica

L’equipament vesteix els frescos amb una col·lecció de joies dels segles XII, XIII i XIV i l’última tecnologia audiovisual.

Objectiu complert. La ministra de Cultura, Olga Gelabert, va vaticinar ara fa cinc setmanes, quan els frescos van ser traslladats a l’Espai Columba, que el nou equipament obriria abans de la campanya electoral, i així ha sigut. Amb empentes i rodolons i amb un escassíssim marge, amb prou feines 24 hores, perquè la inauguració institucional ha tingut lloc avui, d’acord, però el públic no hi podrà accedir fins dissabte: sobre la campana. En qualsevol cas, aprofitin que fins al 30 d’abril la visita al que serà des d’ara l’epicentre del romànic andosí serà gratuïta, inclòs el mapping de Santa Coloma.

No es perdin el nou Espai Columba, vaja. Primer de tot, pels frescos, que no teníem l’oportunitat de contemplar des que l’abril del 2016 es van mudar de l’antiga caserna de Bombers fins a Patrimoni, a Aixovall. O des d’abans i tot, perquè quan va tancar Benvingudes a casa vostra, el gener del 2015, els frescos es van recloure en un sarcòfag i només podien visitar sota demanda.

Això s’ha acabat. En endavant, la joia del romànic nacional que constitueixen els frescos de Santa Coloma –així els va definir la cap de Museus i monuments, Marta Planes– estarà a l’abast de qualsevol que s’acosti fins a la rotonda d’Enclar, on en el temps rècord de dos anys –i amb una inversió que ha superat els 850.000 euros– s’ha erigit un contenidor específic per al conjunt mural. Els frescos s’exposen muntats sobre l’estructura d’alumini amb què el 2007 van arribar des d’Alemanya, en una decisió museogràfica que la cap de Béns mobles de Patrimoni, Berna Garrallà, justifica perquè una vegada “dessacralitzats” s’ha preferit conservar un suport que “pot semblar molt industrial” però que tècnicament és “impecable”, assegura.

L’àmbit consagrat específicament al conjunt mural es completa amb un documental que segueix el procés d’arrencament dels frescos de Sant Joan de Boí, el 1977, i uns plafons que il·lustren sobre els materials i les etapes que participen en la tècnica de la pintura al fresc. El segon, que de fet és el primer amb què es topa el visitant quan accedeix a la sala principal de l’Espai Columba, a la primera planta de l’edifici, és un videomural format per 18 pantalles i una superfície total de 20 metres quadrats, on es projecta un brevíssim documental –amb prou feines cinc minutets– per ubicar la pintura romànica en el seu context original, que són les esglésies on van ser pintats els frescos per ajudar a entendre la litúrgia a uns feligresos que majoritàriament eren analfabets. La museografia de l’Espai Columba ha volgut mantenir aquest vincle entre la pintura mural i la ubicació primigènia a través d’una succinta ressenya de les esglésies on se n’ha conservat per estimular-ne la visita.

El videomural ha sigut possible gràcies al patrocini d’Andorra Telecom, que segueix la línia que ja va estrenar fa un parell de cursos amb el Thyssen i també aporta les pantalles tàctils per personalitzar itineraris que s’han instal·lat a la planta baixa de l’equipament. Tot plegat consituteix sens dubte una filigrana tecnològica, a l’alçada del mapping que complementa la visita. Ideal per exercir de ganxo i poder presumir –legítimament, ep– d’una museologia 2.0. O 3.0. Però no es perdin el tercer i més humil apartat de l’Espai Columba. Humil per convencional: una quinzena de peces, joietes del romànic nacional, totes elles relacionades d’una forma o altra amb la litúrgia, que és el fil conductor de l’equipament i el que, en definitiva, dona sentit a l’existència dels frescos.

Un museu de butxaca

És precisament aquest relat el que diferencia l’Espai Columba del Centre d’Interpretació del Romànic que ha vingut a substituir. A Pal s’hi exposaven peces que no tenien res a veure amb la litúrgia. A Santa Coloma, no. Atenció al Crist de Sant Martí de la Cortinada, talla policromada del XIII que artesans posteriors van adaptar al gust més gore del gòtic per la molt expeditiva via de tallar-li el cap i una cama, recol·locar-los d’una forma més dramàtica i donar-li així un aire més sofrent.

Tenen especial interès, per raríssimes, les llànties de Santa Eulàlia d’Encamp, així com la creu espinosa de Sant Julià que serveix com a nexe d’unió simbòlic entre l’Espai Columba i la veïna església de Santa Coloma, que hi és però no es veu perquè s’han hagut de cobrir els finestrals per evitar que la llum natural incideixi sobre les peces. I hi ha també dues lipsanoteques –les de Sant Romà de les Bons i de Sant Serni de Nagol, cadascuna amb les seves relíquies–, el Crist de Sant Martí de la Cortinada, que s’exposa per primera vegada –el de Pal era una rèplica–, el canelobre de Sant Joan de Sispony, l’encenser de Sant Romà de les Bons, dues creus de Sant Jaume d’Engordany, i la talla de Sant Vicenç d’Enclar.

L’Espai Columba té l’encant dels museus de butxaca, que pots ventilar-te en un temps més que raonable i sense perill de saturació; a més, ha pagat prudentment el tribut tecnològic sense el qual un equipament passa avui per artefacte antediluvià, i proposa una immersió en el romànic nostrat a partir d’una peça única, excepcional –els frescos ho són–, que ha vestit amb una col·lecció que a molts ens resultarà absolutament inèdita. I la rotonda d’Enclar, diguem-ho tot, queda molt més a mà que Pal. Si treuen el nas per l’Espai Columba es faran un favor. I molt probablement repetiran.