Esperant el primer lector

La cita era a les 8 del matí, com cada dia des que Antònia Rabassa va obrir el quiosc Punt i Ratlla a les Arcades.  Va ser el 12 de desembre del 2010. Només que ahir i per primera vegada en catorze anys no era a les Arcades, sinó a la plaça Rebés. Fins a La Trenca, no gaire lluny, s’han mudat l’Antònia i els seus diaris, en una feliç iniciativa de la llibreria, que va moure fitxa immediatament després que l’Antònia digués que es jubilava. Li van demanar que resistís un temps més –“No podia ser que no hi hagués un quiosc al centre d’Andorra la Vella”, diu la llibretera Haydée Vila–, ella s’ho va repensar i ha dit afortunadament que sí.

Així que la cita era a les 8 a la plaça Rebés. A l’altell que fa de rebedor de La Trenca, on l’Antònia ha muntat la paradeta amb els seus diaris i les seves revistes. Hi era ella, és clar, però també l’Haydée, i el Marc i la Pepi, que havien vingut de reforç, amb la mica d’emoció i la mica de nervis del primer dia perquè justament ahir i per alguna fatal combinació astral van arribar menys exemplars dels habituals. I tots esperant el primer client del nou quiosc.

Passen els minuts, i res. Passen els quarts, i tampoc res. “És estrany. A les Arcades ja haurien desfilat com a mínim mitja dotzena de clients. Ja saps com és, aquesta feina: la venda grossa la fas a pimeríssima hora, quan el client que encara llegeix diaris en paper va a la feina o a portar els nens a l’escola. Tot el que no has venut cap a les 11, difícilment ho vendràs després”, diu l’Antònia, la veu de l’experiència. “Ho vas avisar, oi als clients habituals, que avui era el dia?” “I tant, a tots. Però potser hauria d’haver deixat un paperet a la porta per si algú es despistava...” Així que a improvisar cartell i cap a les Arcades.

I per fi arriba el primer client. És el Carles. Un clàssic de la casa, diu l’Antònia. Se n’endú El Mundo Deportivo i El Periòdic (ningú no és perfecte) i li desitja tota la sort en aquesta nova etapa: “Estic segur que funcionarà”. L’Haydée, la Pepi i companyia quasi li fan l’onada i el Carles se’n va fent broma: “Hem fet història!” La veritat és que la resta del matí els clients desfilen amb comptagotes, i quan l’Antònia acaba el seu torn, a migdia, les vendes han sigut més fluixetes que un dimarts normal: “Era esperable, estic segura que molts clients no hi hauran caigut, és possible que hagin passat per les Arcades, s’ho hagin trobat tancat i no hagin tingut el temps o les ganes de desviar-se fins aquí. Amb els dies la cosa s’anirà normalitzant, segur”.

Aquí va el cas de la Rosa, lectora fidel de diaris en paper des que a casa el pare comprava La Vanguardia quan encara era española, diu: “No em resignava a haver de passar-me a l’iPad, i tot i que puc llegir els titulars en un dispositiu mòbil, el que m’agrada és esmorzar amb el meu cafè amb llet, el meu croissant i el meu diari”. El Mundo, pel que fa a premsa internacional. I el BonDia, modèstia a part, pel que fa a la nacional.

Però les coses com són: els lectors com el Carles i la Rosa són avui una heroica minoria. Als últims temps a les Arcades, l’Antònia venia una vintena d’exemplars diaris. El cap de setmana, la meitat més. I la majoria, clients de 50 cap amunt. Vaja, que el paper comença a ser una relíquia. Per això té especial mèrit el gest de La Trenca: “Siguin molts o pocs, no els podem negligir. Al final, el diari és cosí germà del llibre. És un servei més que oferim, que complementa perfectament la nostra oferta i que a més fem des de la convicció, com un acte de militància a favor del paper”, diu Vila. De fet, fins ara La Trenca venia exclusivament revistes en català (i no gaires capçaleres, per ser sincers). En endavant incorporarà les que servia l’Antònia al Punt i Ratlla i l’esperança és que recuperi l’abundància prepandèmia, quan era el millor aparador de premsa francesa del país.

Ja ho veurem. El cas és que ahir era per a l’Antònia un dia d’emocions contradictòries. “Les Arcades és encara un barri, coneixes els veïns, els botiguers, surts a fer la xerrada amb uns i altres, els nens que esperen l’autobús entren a fer una ullada... L’altre dia em va venir una canalleta que sempre que passava amb la mare em saludava, i plorava perquè deia que mai més no ens veuríem. No és veritat, és clar, però fa pena”. L’últim dia va ser diumenge, i amb la cara pagava: “Sort que la meva germana va venir de reforç i que quan em veia massa trista em donava un copet i em deia: ‘Ja n’hi ha prou!’” Respecte a la nova ubicació, opina que conservarà el client de tota la vida, “no el perdré per dos-cents metres escassos més que hagi de caminar”, i que possiblement guanyarà algun dels habituals de la cafeteria de La Trenca. Exactament el raonament invers que fa Vila, que espera que algun lector de diari aprofiti per estrenar-se a la llibreria.

Tot això també ho veurem. Però siguem conscients que estem vivint el temps de descompte de l'ofici de quiosquer. Gràcies a La Trenca avui encara queden tres quioscos, tres, a la vall central. Els altres dos, per si tenen curiositat, són el Basar Cadí, a Príncep Benlloch, i el Quiosc Toni, a les Escoles. I llegeixin diaris en paper, caram: és emocionant ser l’última generació que ho farà. Ho podran explicar als nets.