És probable que en tinguin ara la primera notícia perquè va ser un àpat clandestí al qual només estaven convocats poetes estrictament èdits i/o premiats. Una desena van respondre a tan alta crida –per ordre estrictament aleatori, Àlvar Valls, Josep Maria Mangot, Josep Enric Dalleres, Joan Ramon Marina, Eva Arasa, Elena Aranda, Noemí Rodríguez i Robert Pastor, que va coincidir amb el poeta a la redacció del diari Las Provincias als inicis de la seva carrera periodística, a banda naturalment del mateix Caus. No està malament per a un país com el nostre, on fins fa quatre dies la poesia era un vici gairebé solitari. Cadascun dels assistents estava cridat a recitar un poema de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), l’últim va ser naturalment Els amants, el hit per antonomàsia –“No hi havia a València dos amants com nosaltres,/ car d’amants com nosaltres en som parits ben pocs”– i cortesia de Pastor. Però la sorpresa majúscula és que cap dels nostres lírics se’n recordés en ocasió tan oportuna de Prat de la Mola.
En realitat potser no hauria de sorprendre tant: a diferència de les Postals de Martí i Pol i dels Haikus de Bartra, els tankas d’Estellés han tingut escassa, per no dir nul·la fortuna mediàtica, i això que els va escriure el 1975 i són per tant anteriors a les unes i als altres. I la veritat és que molt probablement haurien continuat sent un poemari clandestí, una coseta rara i exquisida com un camafeu grec, apte només per a iniciats, si no hagués sigut per Portella, que li va dedicar un suculentíssim, epifànic dossier al número 11. Per coses com aquesta era Portella una revista necessària i insubstituïble –recordin també el número que li va dedicar a Manuscrito hallado junto a una mano, el relat andosí i gairebé inèdit de Cortázar– i per coses com aquesta mai no la trobarem prou a faltar.
Però no ens desviem, parlàvem de Prat de la Mola, brevíssima col·lecció de trenta-tres tankas –ja saben, cinc versos de cinc, set, cinc, set i set síl·labes, trenta-una en total– que prenen el nom del lloc físic on les va escriure, probablement al pis escaldenc de Rosa Pujol. El llibre no es va publicar fins al 1980 i diluït en Cant temporal, el volum V de l’Obra Completa del poeta, i no s’ha reeditat mai com a llibre independent, a diferències de les Postals i dels Haikús. Potser vingui d’aquí la seva condició de poemari clandestí.
No és l’única incursió andosina d’Estellés: el pròleg de El forn del sol (1986) el va escriure també aprofitant els dies escaldencs –no els mateixos dels tankes, sinó uns altres– a ca la Rosa Pujol, i aquestes precioses informacions les devem a Pere Ballart, que ho explicava en un lluminós estudi publicat en aquell número de Portella. El crític barceloní insistia en aquella ocasió a reivindicar Prat de la Mola: “Els versos que la componen, perduts enmig de la ingent poesia completa de l’autor, no han d’envejar ni un sol mèrit dels millors que l’han convertit en un dels màxims autors lírics catalans del segle XX”. Es veu que Estellés va quedar de pedra en descobrir la prístina puresa d’un país que havia sabut conservar l’essència –sobretot la lingüística– tot i el boom que començava a experimentar: “Com no estimar-te/ com ets, antiga pàtria,/ tu, que preserves,/ no sols antigues pedres/ sinó normes de vida?”
Amb ulleres actuals, versos com aquests –o els que tanquen l’obra: “Pàtria lliure/ i lluminosa i alta!/ I tan petita/ com un cor que no es cansa/ i noble es perpetua”– poden semblar pelet ingenus, i és inevitable divagar: si Estellés veiés avui el que hem fet amb aquella antiga, noble, lliure, alta i lluminosa pàtria, li agafa un patatús. O esborra el primer tanka del llibre: “Andorra, creixes/ i segueixes petita/ entre muntanyes/ d’un intacte prestigi,/ sense gosar tocar-les”. Quina decepció, oi, Vicent?
