No és que ens descuidéssim, però en la ressenya de l’altre dia sobre el Sopar Estellés que Toni Caus s’ha tret aquest any de la màniga amb l’excusa del centenari del poeta valencià –ja saben, l’11 de setembre al Mínim’s de la capital– vam passar de puntetes pel que probablement va ser l’esdeveniment de la nit. Tan de puntetes que ni en vam parlar. Hi va fer referència el meu amic Robert a la competència –ningú no és perfecte– i per no divagar més ho direm d’una vegada: entre la desena de poetes èdits i/o premiats que van respondre a la crida de Caus, cadascun amb elm compromís de recitar uns versos d’Estellés, hi havia naturalment Àlvar Vall, que s’ho va fer anar bé per conciliar les seves tres facetes: la de poeta, la de narrador i la d’investigador i verdaguerià en cap del nostre país i probablement també de l’altre. 

Valls, ja ho saben, ha anat bastint sol o en companyia d’altri –assenyaladament, la seva senyora, Roser Carol, també poeta però lamentablment inèdita– un corpus verdaguerià monumental que inclou la Bibliografia, la Cronologia i Entre l’infern i la glòria, biografia novel·lada i maratoniana del poeta de Folgueroles. Amb aquests antecedents era del tot coherent que fos precisament Valls qui elevés la vetllada amb uns versos inèdits que Estellés va dedicar a mossèn Cinto. Inèdits, atenció, no els busquin a l’Obra Completa perquè no els trobaran. L’única vegada que s’han publicat va ser el 2014 a la revista Serra d’Or, feliçment exhumats de l’arxiu del poeta per Ferran Carbó. Per si es van perdre aquell número de Serra d’Or, aquí estem nosaltres, per recordar-los L’oda pobra a mossèn Cinto, que és el títol del poema: “Ah Canigó muntanya acreditada!/ Oh Pirineu/ nevat! M’hauré perdut?/ Incert el lloc, concreta la contrada!/ Camine sol. Soc el desconegut!/ Pedra i martell i martell i metall!/ Secret coltell i treball clar i obscur./ Ens feien goig cops cantaires del mall./ Arriba el riu amb un propòsit pur./ La vostra veu on la teniu gravada?/ i és que bevem, sempre ho fem de l’eixut./ Oh amor d’un mot, fúria conreada./ Bufava un vent que no fou decebut!/ Ah molt d’amor i molt tenaç treball!/ Inscripcions prosperaven al mur!/ Sempre teniu una il·lusió al tall./ Pujava el jorn amb un destí segur./ Mapa solar, calendari cercat!/ El rescateu, i estava tot arnat,/ Molt desvalgut, benvingut d’algun fons/ Arquebisbal d’homilia i prestigi!/ Resseguirem el seu ardent vestigi./ Restablirem un ordre de maons!/ Si brut de pols, li preníem el pols./ La sequedat d’una anònima pols/ us ha deixat la sabor funeral!/ Ah Canigó, dies d’obertes veles!/ Nits i més nits, i compteu les estreles./ Garbons d’un foc pairal que ens és central!”

La citació és llarga, cert, però no cada dia tenim l’oportunitat de ressuscitar un inèdit, i menys d’un poeta com Estellés. La pregunta és òbvia: què hi fa el poeta valencià glossant mossèn Cinto, als antípodes del seu ideari estètic? Resulta, diu Carbó en aquell article epifànic a Serra d’Or, que la formació poètica la va fer Estellés a partir de poetes espanyols (i en espanyol), des de Lorca i Neruda fins a Alberti i Miguel Hernández. I que la poesia en català li va arribar tard i a través de Verdaguer i de Teodor Llorente, entre nosaltres un absolut desconegut però que va ser l’equivalent de mossèn Cinto a les lletres valencianes, el pare fundador de la llengua literària moderna.

Després van venir Riba i Foix, Espriu, Pere Quart i companyia. Però primer van ser Verdaguer i Llorente. I és per això que els va incloure entre els glossats al Llibre de les odes, escrit entre el 1969 i el 1972 i que es va publicar al volum 3 de l’Obra Completa... sense l’oda a Verdaguer (ni la de Llorente). La pobra de mossèn Cinto es va mantenir inèdita fins al 2014. Els motius? “Potser perquè els poetes del XIX no sintonitzaven amb la modernitat estètica i la cronologia dels editats [Fabra, Miró, Foix, Rosselló-Pòrcel, Gabriel Ferrater,i Tàpies]; o potser, si atenem a la cronologia de l’edició, el 1977, perquè no es considerà el moment sociopolític adequat per editar textos sobre ells”, especula Carbó i confirma Valls. 

Cal dir, en fi, que l’Oda pobra no va ser l’única incursió verdagueriana d’Estellé. En té dues més, aquestes sí, èdites, i recollides puntualment a la Bibliografia de Valls & Carol: un poema sense títol recollit a Recobre les arrels (Mural del País Valencià) i Fragments 1, a Poemes esparsos (OC, 10).

I això és tot el que podem dir sobre l’autor de Prat de la Mola, Verdaguer i nosaltres.