Estellés surt de les catacumbes

Que Martí i Pol va escriure les seves Postals andorranes i Agustí Bartra, els Haikus d’Arinsal, és cosa sabuda. Però amb el cor a la mà, ¿sabia el lector per ventura que Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) ens va dedicar a Prat de la Mola una estupenda col·lecció de 33 tankes d’inspiració escaldenca? Doncs no s’hi amoïni, que probablement no és l’únic. A més, la revista Portella dedica un dels articles més suculents del número 11, que es presenta dijous al Comunal de la capital, a resoldre aquest incomprensible oblit, a situar l’obreta en el context de l’oceà bibliogràfic del poeta valencià i a estimular de passada l’interès per un poemari quasi clandestí, que ha passat sorprenentment desapercebut: potser perquè no s’ha publicat mai com a llibre independent: el va escriure el 1975 i no es va publicar fins al 1980, al volum V, Cant temporal, de l’Obra completa d’Estellés. Abans, per tant, que les postals de Martí i Pol i dels haikus bartrians, tot i que parlem de poesia i per tant ara no es tracta de qui va arribar primer. I no ens descuidarem dels Cants a València, que el 1986 li va publicar Serra Airosa, l’editorial que havien impulsat Toni Morell, Manuel Mas i Rosa Pujol.

El culpable, en fi, que Estellés surti per fi de les catacumbes bibliogràfiques –¿és possible que Cant temporal no figuri al catàleg de la Biblioteca Pública ni tampoc al de la Nacional? Doncs sembla que sí– és Pere Ballart, professor de teoria de la literatura a l’Autònoma de Barcelona. L’article es titula Líquens agafats a la roca, i el seu objectiu és demostrar, diu, que els versos de Prat de la Mola, “perduts enmig de la ingent poesia completa de l’autor, no han d’envejar ni un sol mèrit als que l’han convertit en un dels màxims autors lírics del segle XX català”. Elevada missió, perquè –mare meva!– estem parlant de l’autor d’Els amants –ja ho saben: “No hi havia a València dos amants com nosaltres,/ car d’amants com nosaltres en som partis ben pocs”– i d’un poeta que literàriament es va prodigar ben poc fora dels seus paisatges natals.

A Ballart li crida especialment l’atenció que un autor a qui associem habitualment a una veu “torrencial”, diu, “de llargs poemes i espaiosos alexandrins”, opti en aquesta ocasió i de manera més aviat excèntrica pel tanka japonès –cinc versos de cinc, set, cinc, set i set síl·labes–, que l’empeny “cap a l’epigrama i l’absoluta inscripció”. Ho explica per la necessitat, conclou, “que el seu cant a Andorra bandegés tota descripció sobreabundant, posant fre a la seva loquacitat habitual en favor d’una puresa essencial”. El poemari arrenca amb els deu tankes de la primera part, centrats en Organyà –recordin, les Homilies i tota la pesca–, que li serveixen per lligar “història, llengua i paisatge, i fer-ne, amb la suma, una idea de pàtria, un sentiment d’identitat i pervivència”, i que canten “el triomf sobre el temps, que perdura en els seus topònims i en la seva llengua”, que el poeta creu percebre en aquest territori ancestral i mil·lenari: Organyà i comarca

Però el tou de Prat de la Mola és la segona part, la pròpiament andorrana i la més extensa: 23 peces que, segons Ballart, reflecteixen la “lliçó” de “respecte pel seu llegat” que dóna Andorra “tot i el creixement demogràfic i l’expansió urbanística”. Una conclusió inspirada en un tanka d’Estellés –“Com no estimar-te/ com ets, antiga pàtria,/ tu que preserves/ no sols antigues pedres/ sinó normes de vida?”– que, llegit des d’una perspectiva actual, ens pot deixar de pedra: si el poeta veiés avui Casa de la Vall o el pont de la Margineda potser s’ho pensava dues vegades, a l’hora d’escriure el tanka. Com visionàriament va dir Pere Martí el 1983, el més probable és que Estellés no hagués fet un panegíric sinó més aviat una elegia. El llibre, en fi, acaba amb el que Ballart considera un dels “més bells elogis” que s’hagin escrit mai del nostre país: “Pàtria lliure/ i lluminosa i alta!/ I tan petita/ com un cor que no es cansa/ i noble es perpetua.” La pregunta és: ¿encara encaixa en aquesta descripció, la nostra Andorra?

Qui és qui de la música a Andorra

Fidel a la vocació transversal i pluridisciplinària, Portella dedica el dossier central del número 11 a l’eclosió de la música diguem-ne popular: una trentena llarga de pàgines –text de Yasmina Canedo, fotografies d’Eduard Comellas– que repassen el “millor moment de la història de la música a Andorra”, diu l’autora, tant per la quantitat com per la varietat de les propostes –cançó d’autor, rock, indie, ambiental, funk, flamenc i fins i tot absolutes rareses en aquest racó de món nostre com ho eren fins ara els mappings musicals i les instal·lacions sonores– i sobretot per la mobilitat entre bandes. ¿I la qualitat? Doncs tindrem també ocasió de comprovar-ho, tant in situ com en llauna: juntament amb l’exemplar en paper de la revista es distribuirà un CD, El so de Portella, amb una dotzena de temes, i la presentació al Comunal tindrà el punt àlgid en el concert dels grups que hi han participat. Però com que no només de música viu l’home, el número 11 celebra el 30è aniversari de Pedra de tartera amb tres articles –Imma Tomàs, Maria Cucurull i la mateixa Maria Barbal– i els centenaris de Llull, Shakespeare i Cervantes amb Vicenç Villatoro –el 23 de novembre, conferència al Consell General, a banda de l’article reglamentari. A més, reportatges sobre l’experiment sobre els estereotips de gènere del Laboratori 376; l’il·lustrador Ermengol, les falles de la capital i la Biennal de Venècia, i ressenya sobre Aspectes de l’art popular, l’últim llibre de Sergi Mas.