Estimar sense paraules

Elisabet Terri dirigeix ‘Noria’, curt protagonitzat per un noi autista i una noia sordmuda que serà, diu, l’embrió del primer llargmetratge.

Fins ara l’havíem conegut en la faceta de dona-orquestra: escrivia el guió, el protagonitzava i el dirigia. Així va ser a Vesania, el debut darrere la càmera (2019), i a Llana negra (2020). Però no és així a Noria, el tercer curt, rodat contra el rellotge els dies 20, 21 i 22 de setembre a la platja del Trabucador, al Delta de l’Ebre, per imperatius del guió, on per primera vegada renuncia a dirigir-se a ella mateixa i es concentra en el guió i en la direcció, que tampoc no està malament: “M’hi he sentit bé, actuant a la vegada que dirigia, però volia provar com seria si no m’hagués de desdoblar, no haver d’estar pendent de la càmera. I he de dir que n’estic molt satisfeta”.

Noria constitueix per moltes raons un punt i a part en la trajectòria de Terri com a directora: pel que acabem d’explicar però també perquè s’ha atrevit amb una història especial, protagonitzada per Simon, un noi autista, amb síndrome d’Asperger, i Valeria, sordmuda, que es troben un dia per casualitat a la platja i inicien una relació que ell voldria que fos una mica més que d’amistat. Un dramedy, diu la directora, en la línia de Campeones, que toca la fibra sensible però que no renuncia a certs tocs d’humor perquè, es clar, com es comuniquen, el Simon i la Valeria?

Val a dir que els intèrprets (l’actor català Albert Vilcan, el veurem pròximament a El fred que crema, i l’actriu veneçolana Arlette Torres, Madres, amor y vida) no són ni l’un autista ni l’altra sordmuda. El projecte es va precipitar en qüestió de dies, no hi va haver temps material de contactar intèrprets d’aquesta condició, però la cosa no s’acaba aquí: Noria, que es diu així per l’obsessió de Simon amb aquests inquietants artilugis, és l’embrió, diu, d’un llarg que ja té entre cella i cella. La distància curta se li ha quedat això, curta, i la història necessita espai i temps per desenvolupar-se de manera natural. Una altra cosa, és clar, és si aquest projecte saltarà algun dia del paper a la pantalla. Però si arriba l’ocasió, ho té clar: els intèrprets no faran que són autistes o sordmuts, sinó que ho seran. 

La pregunta és òbvia: per què es va embarcar en aquesta història? “No cal buscar-hi tres peus al gat. Buscava personatges fora del convencional, i els vaig trobar en Valeria i Simon, un noi que essencialment busca l’amor. Qui no el busca? Com que personalment no he tingut mai tracte estret amb persones que tinguin autisme ni tampoc sordmudes, vaig assessorar-me amb una professional que hi treballa perquè la història i la forma de comunicar-se fos versemblant”.

El cas és que Terri compta a enllestir Noria abans de fi dany, per arrencar el 2022 la roda de festivals, on podria coincidir amb Llana negra, que el 7 d’octubre es projectarà al Festival de cine de Madrid i que pròximament desfilarà també per l’Evolution International Film Festival, el Som Cinema de Lleida i el festival de cine de Girona.