D’aqui a uns anys recordaran aquests temps nostres com l’edat d’or de les lletres andosines. L’escaldenca ja havia demanat tanda amb un primer poemari, ‘Les oliveres’, ara s’estrena en la ficció amb els relats de ‘Cossos estranys’, en la línia fosca de Gàlvez i Colom, i ben aviat debutarà en la novel·la amb ‘L’ànima separada del cos’.

La vida, és tan inquietant,  tan hostil i tan cruel com als seus contes?
Pot ser molt pitjor, però no sempre ni per a tothom. Particularment, em sento afortunada de només haver patit hostilitat i crueltat de manera puntual.

La seva poesia és lluminosa, hi ha lloc per a l’amor, per a l’amistat, per a la felicitat. Els seus relats semblen sortits de ‘Dossier Negro’. El tema, determina el gènere?
Amb la poesia procuro capturar i  fixar moments o experiències que per a mi han estat reveladores. No és fosca, però sí nostàlgica moltes vegades. El que passa és que la poesia és un artifici, però no és ficció ni pretén arribar al lector a través d’uns personatges o una trama. Més aviat, intento interpel·lar-lo a partir d’unes emocions que penso que poden ser úniques i, alhora, compartides.

En un conte tot ha de quadrar com en un moble d’Ikea. Per on comença?
Normalment començo amb una frase o una paraula que em ressona i que sol ser un fil que estiro. És a dir, començo pel principi, a cegues i de manera intuïtiva, i de vegades no sé on aniré a parar fins a mig conte. El que sí que tinc clar és el tema que tractaré, però no com es desenvoluparà la història ni el seu desenllaç. Quan arribo al final, reescric i faig retocs perquè tot quadri i avanci narrativament com vull. Aquest és un mètode que he anat trobant amb els anys i que em funciona. De fet, és molt similar a la manera com escric un poema.

Un bon final, un final rodó, amb sorpresa, salva un mal conte?
El pot salvar, però si és l’únic de bo que té, difícilment el rellegiràs.

El dia de la presentació la posaven a  mig camí entre la Brontë i Rodoreda. Jo la poso entre Colom i Gálvez. De qui se sent més a la vora?
Les germanes Brontë i Rodoreda són grans de la literatura que m’han marcat com a lectora i tant de bo que se me n’hagués enganxat alguna cosa. Amb Colom i Gálvez no n’hem parlat mai, però, pel que escrivim, intueixo que compartim inquietuds i certa mirada sobre el món que ens envolta. Ja  m’agradaria ser a la vora de qualsevol dels dos.

Comparteixen com a mínim en els relats una estranyesa existencial, un món que no és però sí amenaçador. Pot ser un tret generacional? O és pura casualitat? 
L’estranyesa és, potser, el punt intermedi entre la utopia i la distopia. I sí, sens dubte és una de les mirades probables de la nostra generació.

Duel de contistes: triï entre Calders, Monzó, Borges?
Ara mateix em quedaria amb Rodoreda i Borges, en el sentit que els podria rellegir aquesta tarda, però Calders i Monzó van ser la meva entrada al conte adult. Calders s’hauria de llegir més.

El seu cànon particular?
Víctor Català, Shirley Jackson, Grace Paley, Alice Munro… I Poe, és clar. I tots els que em deixo…

Poesia, relats i pròximament novel·la: és la progressió “natural”, o has anat compaginant gèneres i s’ha donat la casualitat que comencessis a publicar poesia?
Als divuit o dinou anys vaig començar a escriure una primera novel·la, de la qual no en queda res, i també vaig presentar un poema a un concurs de la facultat. És a dir, fa temps que escric de tot, però la poesia la vaig mostrar abans. 

El boom creatiu i editorial: un any com aquest poden coincidir una desena de novetats. I ja no és excepcional. A què ho atribueix?
El dinamisme editorial, a uns pocs visionaris que han cregut que Andorra també pot ser normal en aquest àmbit. D’altra banda, la facilitat de publicar anima els autors a escriure i, sobretot, a compartir el que han escrit. És com tot: com més referents hi ha, més fàcil és que algú que tingui el cuquet es decideixi a provar-ho.

No tocaria explotar, aquesta feliç abundància, més enllà de la Setmana del Llibre i de la Feria de Madrid?
És un tema complex. Penso que la prioritat hauria de ser consolidar la presència de la producció literària d’Andorra en català als territoris amb els quals compartim llengua. Les editorials tenen pocs recursos per fer promoció, amb la qual cosa acaba depenent en bona mesura de les ganes i les possibilitats de cada autor. Clar, la promoció no és només fer presentacions a les llibreries, també és ser a les biblioteques, participar en clubs de lectura…

No troba a faltar una aposta decidida per les traduccions, sobretot al castellà i al francès?
Novament es tracta de promoure el coneixement d’allò que s’està escrivint i publicant a Andorra. Els ajuts directes a la traducció poden funcionar, però no com a mesura única perquè, sense un interès real per part de les editorials que publiquen en francès o en castellà, correm el risc que després ningú no llegeixi allò que s’ha traduït.

I reformular els premis literaris, que en general només interessen els que els guanyen? 
Penso que és bo que hi hagi premis per als diferents gèneres literaris. A més, estan ben dotats en general, cosa que promou la participació. Un cop més, la clau és la promoció. Potser el que ens falla és el màrqueting. Un premi a obra publicada seria una gran notícia.

Es publica massa?
És bo que hi hagi diversitat. Potser s’haurien d’ajustar els tiratges, tot i que els tiratges curts són més cars, perquè el món del llibre pateix de manera exagerada la tirania de la novetat. Són pocs els llibres que sobreviuen la temporada. Un altre tema seria com, enmig d’aquest panorama, sobreviuen els autors…

Debutarà aquest any en la novel·la amb ‘L’ànima separada de cos’. Un altre poli de paper a l’oficina. Perill d’overbooking?
M’encantaria que la meva inspectora, l’Elisa Blanch, coincidís algun dia amb algun altre policia literari. Al cap i a la fi, el despatx de l’Obac no és tan gran…

De nou, és casualitat que proliferi la novel·la negra just en aquest moment?
La novel·la de gènere permet posar el focus en aspectes de la nostra societat que no ens agraden o que, fins i tot, es proven de tapar. O temes dels quals sí que es parla, però des de la fredor de les xifres i no des del vessant més humà.

Hi toca el bullying, per què? 
Perquè és una conducta que té un impacte en el desenvolupament d’infants i adolescents i que, tot i les bones intencions dels programes de prevenció i intervenció, segueix afectant molts nois i noies, també a casa nostra.

La novel·la és el fruit del seu pas per l’escola d’escriptura de l’Ateneu. Creu de veritat que es pot ensenyar, això d’escriure? I que es pot aprendre? 
Com en totes les disciplines artístiques (i com en tot, de fet). Hi pot haver una predisposició, una habilitat, fins i tot un talent, però també hi ha unes eines que es poden ensenyar i aprendre. De vegades es tracta només de prendre consciència d’aquestes eines que havies anat adquirint amb la lectura, que és la gran mestra de qualsevol escriptor. L’Ateneu m’ha servit sobretot per agafar confiança. Com a autora de ficció, soc molt insegura.

I per acabar, quina relació té la teva faceta creativa amb l’ofici de periodista que vas practicar durant uns anys?
M’ha servit per anar al gra. Intento evitar digressions supèrflues i dispersar-me massa. I m’ha servit també per encaixar les crítiques.