'Poesia sense por': aquest és el lema del cicle que des d'ahir (Veus de dona) i fins al 10 de juny (Amb veu pròpia) conduirà a la biblioteca d'Escaldes l'autora de 'Les oliveres i altres paisatges perduts' i de 'L'ànima separada del cos'. Entremig, dues sessions més ('De la paraula a la cançó', el 15 d'abril) i 'Veus d'Andorra' (6 de maig) per reconciliar-se amb un gènere que ens ajuda a viure.

Per què serveix la poesia, si és que ha de servir per a alguna cosa?
A mi em serveix per fer una pausa. La gràcia que té és que és un gènere breu però molt condensat i de vegades n'hi ha prou amb un sol vers que et toca la tecla adequada i et fa connectar amb una emoció o un record que tenies mig oblidat. Ja és molt.

L'últim que l'ha enganxat?
Últimament m'ha tornat a donar com una dèria per Gabriel Ferrater i no em trec del cap els versos inicials de Posseït: "Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs/ faran sopar fred amb el meu cos/ trobaran un regust de tu".

Molt esperançador. Però com a mínim s'entén. Perquè hi ha versos que més que poesia semblen jeroglífics. 
Hi ha poesia hermètica, volgudament hermètica, que requereix un esforç considerable perquè sense la clau és difícil entrar-hi. Però n'hi ha molta que no ho és, i no cal anar gaire més lluny que Espriu, que pot ser molt opac, però també molt transparent. En català no tenim dos verbs com amanecer i anochecer. I ell ho va resoldre així: "Quan la llum pujada des del fons del mar a llevant comença just a tremolar, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra".

S'emociona?
Cada vegada que me'ls dic. Però quan es fa de nit encara és millor: "Quan per la muntanya que tanca el ponent el falcó s'enduia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra." Potser no podem dir amanecer ni anochecer, però tenim Espriu.

Vostè tendeix a la transparència.
Vull que se m'entengui, sí, que la connexió sigui fàcil. A la meva poesia no hi ha trucs. Però no ens ha d'amoïnar, no entendre un poema. Hi ha molts poetes i hi ha molts poemes. Només que uns versos, ni que siguin dos o tres, et remoguin, ja val per tot el llibre. Perquè s'ha produït el miracle. Però els has de donar l'oportunitat. És a dir, llegir-los.

La poesia és una relíquia.
En absolut. Les xarxes estan plenes d'aforismes, ens encanten les pastilles aquestes de pensaments o emocions condensades en unes poques paraules. Un vers en el fons no és gaire més que això. I no ens oblidem de la cançó: molta de la millor poesia actual la fan bandes de pop i de rock. 

Per exemple?
Molt fàcil m'ho poses. Tinc una debilitat per Antònia Font: "Encara no m'ho crec i ja torno a ser satèl·lit que fa voltes en línia recta. T’has fet desaparèixer i jo he perdut sa corba i s’anestèsia, i he plorat" (Tots els motors). Clar que el lletrista és Joan Miquel Oliver. Els treus la música i contineun sent poemes. Però n'hi ha més. Ens podem remuntar a Manel, m'encanta aquesta imatge: "Els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar: són les coses bones de passar a l'eternitat" (Roma). I un dels cims de la poesia contemporània és en la meva opinió La gent que estimo, d'Oques Grasses: "Entre el desastre i el miracle és on vivim".

Té gènere, la poesia?
Hi ha un fet previ, i és que l'experiència de les dones en la societat té una marca de gènere, un seguit de vivències que tens pel fet de ser dona. Això fa que en ocasions els temes o la manera de tocar-los pugui ser diferent i s'acabi reflectint en la poesia. En Beatriu de Dia, una de les rares trobairitz medievals de la qual ens han arribat poemes, perceps clarament  una visió molt menys idealitzada de l'amor cortès, molt més prosaica. Ho atribueixo al fet que vivien aquelles relacions d'una manera diferent que els trobadors. 

Calia, una sessió consagrada a les veus de dona? Perquè no m'imagino un 'Veus d'home'.
És un fet que el cànon ha estat fins fa quatre dies monopolitzat per poetes masculins: a l'escola tu i jo vam estudiar Riba, Papasseit, Espriu, Ferrater, tots ells poetes excel·lents, però no Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Marta Pessarrodona o Maria Mercè Marçal. Com diu Montserrat Abelló,  "Parlen les dones,/ la seva poesia/ tendra i forta./ Ben pocs s'aturen/ a escoltar aquestes veus,/ que, trasbalsades,/ un nou llenguatge diuen/ nascut al fons dels segles." Se'ns ha escoltat poc. El punt de partida no és el mateix, avui escrivim i publiquem sense cap problema i d'aquí a uns anys no caldrà una sessió específica com aquesta. Però encara cal, crec.

Vivim un autèntic boom de la poesia. Se n'escriu i sobretot, se'n publica massa?
Tots hem escrit versos en algun moment de la nostra vida, sobretot quan ets adolescent, però també a la mitjana edat, quan et fas gran tornes a escriure'n per motius similars, però d'una manera potser més reflexiva. I després hi ha un motiu pràctic: escriure un poema és més intens però també més accessible que escriure una novel·la, que vol temps, ofici i constància.  

En canvi, es venen poquíssim: hi deu haver més poetes que lectors (i compradors) de poesia.
El que he de dir és que un editor que avui s'atreveix a publicar poesia és un heroi que mereix tota la meva admiració.

Gloria Fuertes deia: "Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta; solo el poeta puede no escribirlos, y serlo". Pelet elitista, o dura realitat?
Probablement té raó. Només el temps ens dirà quina és la poesia que avui s'escriu quedarà. I el que és segur és que serà una porció ínfima. També de la narrativa que avui es publica. Les modes canvien, i van molt lligades a l'aire del temps. Quan aquest canvia, canvia el cànon. Com es valora la qualitat intrínseca d'una obra d'art? Jo no en tinc ni idea. Però el que està clar és que si no escrius versos, la resta del món no sabrà mai que ets poeta. 

Teresa Colom, Antoni Caus i vostè mateixa han acabat fent el salt a la narrativa. No en tenen prou, a ser poetes?
Segons la meva experiència, publicar una novel·la m'ha obert portes a l'hora de poder publicar un nou llibre de poesia que, per cert, ja tinc en cartera: un llibre a quatre mans amb el poeta català Emili Bella que publicarà Editorial Andorra.