"Pronunciades pel nunci les paraules 'Mort, qui t'ha mort' i 'Mort és qui no parla', el Sr. Facultatiu ha practicat el reconeixement del cadàver i ha determinat que la defunció es va produir a conseqüència d'un atac d'asistòlia a causa del fred i de l'esgotament".

És el 31 d'octubre del 1938 i el difunt en qüestió és Pere Isern, "vaquer, natural de Lavansa (Lleida), de vint-i-cinc anys d'estat i d'estat solter". Aquesta és la lacònica nota que consta a la visura practicada aquell mateix dia pel batlle episcopal, Anton Tomàs Gabriel, a la borda del Tossal. A més de la visura, que forma part del fons del tribunal de Corts, l'Arxiu Nacional conserva la pertorbadora fotografia que documenta l'aixecament del cadàver d'Isern, ja disposat dintre de la caixa i envoltat d'un considerable grup d'homes, inclòs el batlle i mitja dotzena dels gendarmes de Baulard. El cos el va haver d'identificar un germà del difunt, Juan, que residia a l'època a la capital. Havia mort al peu de Claror –aturada cardíaca, això és el que vol dir asistòlia–, "a un quilòmetre de la frontera espanyola", diu la visura, i els seus companys d'evasió el van anar a recuperar l'endemà junt amb les autoritats locals.

Des d'aquí el van traslladar a la borda del Tossal, on va ser presa la fotografia, i l'acta del batlle conclou amb una sorprenent declaració de Juan: "Havent assistit a l'acte del visori celebrat per l'Hble. Batlle ha reconegut com ja el reconegué al moment de trobar-lo el cadàver del germà Pere. Té el convenciment que la defunció del seu germà ocorregué com a conseqüència del cansament i del fred, sense que tingui la més petita sospita que hi hagués mòbils per induir al crim a cap dels companys que anava, a tots els quals té en el concepte de persones digníssimes". Tanta insistència a no incriminar els companys d'evasió només pot indicar una cosa: que en casos similars hi havia hagut dubtes sobre el comportament dels supervivents. La visura i l'aixecament dels cadàvers es completen amb una altra fotografia de Narcís Casal amb el seguici fúnebre de Pere Isern, que va ser enterrat al cementiri d'Escaldes, en una multitudinària manifestació de dol.

La d'aquí dalt forma part del centenar i mig de fotografies de Pioners. L’Andorra dels primers fotògrafs (1884-1954), l’estupenda exposició que fins al 7 de març es pot visitar a la sala de Govern i amb què l’Arxiu Nacional commemora el 50è aniversari, i el més sorprenent de tot és que no és l'única fotografia diguem-ne forense del fons Casal. N'hi ha com a mínim dues més i que, com en el cas de Pere Isern, corresponen a infortunats evadits que van anar a morir quan ja tenien la frontera d'Andorra a les envistes: un respon al nom d'Emili Font Aleix, que va aparèixer mort  el 9 d'abril del 1937 a la muntanya de Perafita "encara nevada". El doctor Nequi, que també havia assistit a l'aixecament del cadàver de Pere Isern, va dictaminar que la mort "fou produïda a causa del fred per inanició com a conseqüència de la fatiga experimentada. Segons la policia, "presenta senyals de tenir de 20 a 25 anys", i a uns metres de distància del cadàver hi van trobar un paper "que sembla ésser una autorització a Emili Font Aleix que porta data 28 de novembre del 1936". La visura la va practicar també el batlle Tomàs el 10 d'abril a Entremasigües, fins on havien traslladat el cos. I això és tot el que se sap del pobre Font.

Encara hi ha un tercer cas, si cap més pertorbador encara. Josep Forradelles, fills de Noves de Segre, "d'uns 26 anys d'edat i mestre de primera ensenyança", diu l'acta de la visura, formava part d'una expedició de deu fugitius que havia partit de la localitat de Tost el 26 d'agost del 1938. Amb la mala fortuna que dos dies després, a l'alçada de Vinyoles d'Arsèguel, "tingué una caiguda a conseqüència de la qual perdé el coneixement per espai de mitja hora, sense que's produís però cap ferida, fins que'l dimarts a la matinada es trobà ja molt cansat diguent que no podria seguir els demanà que'l deixessin reposar uns moments i com que nevava i feia molt mal temps procuraren fer-lo reaccionar". No hi va haver manera. Va morir a mig quilòmetre de la frontera, al Cap dels Clots de la Tora, a Claror, on els companys el van haver de deixar "convençuts que no podien fer res per ell i resultant impossible traslladar-lo fins a territori andorrà per lo esgotats que's troabaven". L'endemà en van anar a recuperar el cadàver amb una comitiva a les ordres dels agents Riberyagua i Benazet i del coronel Baulard.

Descansin tots tres en pau.