Eve Ariza: “Tot és molt simple: com la roda que gira”

La ministra Gelabert va inaugura ahir el pavelló andorrà amb la instal·lació ‘Murmuri’, d’Eve Ariza. En tres dies ja hi ha desfilat mig miler de persones.

Ja està: ha passat quasi un any des que la quarta aventura veneciana es va posar en marxa, i la ministra de Cultura, Olga Gelabert, va inaugurar finalment ahir el pavelló andorrà amb Murmuri. Ja saben, la instal·lació amb 9.520 bols de fang que Eve Ariza va anat tornejant pacientment fins a principis d’abril al taller de Saint Colombe sur l’Hers on es va mudar a l’octubre. Què és Murmuri? Ariza, a qui sempre li ha fet una mica de mandra explicar-se amb paraules –repatània com és al bla, bla, bla– diu d’una tacada que murmuri és ressonància, és terra, és aigua, és aire i és foc. Que és naturalesa, i contemplació, i silenci, i transformació. Però també emoció, vida, energia, vibració, rebelió i amor.

Tot això ho ha traduït al llenguatge universal del fang –diu– i el resultat és Murmuri, “un projecte terapèutic i també sonor”. Perquè no oblidin que cada bol, amb el foradet que hi anava practicant a mesura que els modelava, emet un sorollet: “No n’hi ha cap d’igual; els escolto, perquè la terra té veu i ens parla”. I tots surten d’allà mateix: de la roda que fa girar per tornejar-los. Després, diu, “el foc els fixa i els dona diferent color de pell, com el sol: la meva intenció és que cada murmuri entri en ressonància amb el món mitjançant l’experiència veneciana: tot és molt simple, com la roda que gira”.

Tot això ho deia ahir, just abans de la inauguració. Faltava la prova del cotó: la interacció del públic amb la instal·lació, l’experiència en viu, el contacte amb cada personeta que entra al Palazzo Ca’ Cappello Memmo on aquesta edició s’ha ubicat el pavelló andorrà: “Fins que la gent no la viu, la instal·lació no està acabada; per primera vegada veig com ressona amb la gent, i sento que estan passant moltes coses; diuen que els emociona, que els ha tocat, i jo sento que hi ha tant d’Amor...” El que li han donat, diu, tots els que d’una manera o altra, directament o indirectament, han participar en la creació de Murmuri. Són molts, i els resumeix en els tres “muntadors” que l’han acompanyat des de finals d’abril a Venècia i per les mans dels quals han passat, un a un, els 9.520 bols: Edna Montserrat, Damià Gómez i Arnau P. Orobitg. Tan sols se n’han trencat dos. I va ser al viatge.

En un ordre més prosaic, la comissària d’aquesta quarta aventura a la Biennal, Míriam Ambatlle es mostrava ahir satisfeta de com han anat les coses: en els tres dies que el pavelló porta obert per als professionals –el públic general no hi podrà accedir fins demà– ja hi han desfilat mig miler de persones, entre els quals l’anterior comissari, Henri Périer, el conseller de Cultura català, Santi Vila, la delegació dels EUA i les dels tres països que comparteixen seu al Palazzo: Illes Maurici, Mongòlia i Zimbàbue. A partir d’ara i fins a la tornada, diumenge, es tracta de fer passadissos, tocar portes i generar complicitats. Ja es veurà. I pel que fa a Ariza? “Sóc feliç de la quantitat de gent que s’hi ha bolcat, i perquè he comprovat que el Murmuri, aquest anti-bla gegant, ressona moltíssim. Què faré quan torni? Ni idea. Deixaré que flueixi. Com sempre”.