“Eloy, vine cap aquí que acabo de pescar Excalibur!” Aquest entusiasta crit és el que li va espetegar Manuel Liñares el matí del 3 de juliol al seu company de pesca. Havien sortit a explorar les possibilitats del Valira d’Orient, una mica més amunt de Bordes d’Envalira. Es van distribuir les ribes, a Eloy li va tocar pujar per la dreta, i a Manel, per l’esquerra. I no portaven ni mitja hora a l’aigua, empaitant les pobres truites d’aquell tram del riu, quan va deixar anar el crit: “Eloy, vine cap aquí que acabo de pescar Excalibur!”

Òbviament, no era excalibur sinó el que quedava del que devia haver sigut en temps una petita espasa de ferro, amb el pom, el guardamà i la fulla, aquesta última sorprenentment seccionada amb un tall net. D’una punta a l’altra, no més de vint centímetres de ferro rovellar, que Liñares va aconseguir pescar perquè té el bon costum, diu, de treure de la llera del riu tota la brossa que hi troba. Aquella cosa li va cridar l’atenció perquè brillava, podien ser les restes d’una llauna, i quan ho va treure de l’aigua, Excalibur!

La resta de la història és coneguda perquè la vam explicar aquí mateix: Liñares va portar la criatura al departament de Patrimoni d’Encamp, i Robert Lizarte la va dipositar com és preceptiu al ministeri de Cultura. Si en tornem a parlar aquí i avui és perquè els tècnics del ministeri han fet la seva feina i han completat la biografia d’aquesta peça singular. La conclusió, per no dilatar-ho més, és que ens trobem davant d’una daga d’estil quillon, datada entre els segles XIV i XVI, i que consistia en una còpia “a petita escala” de les espases del moment. Patrimoni ha determinat les dimensions exactes de l’andròmina: l’empunyadura fa 8,2 centímetres, el guardamà en forma de creu, 11,2 i la fulla, 9,4. Abans de ser seccionada probablement doblava o triplicava aquesta llargada. De punta a punta, 18, 1.

Queda per establir, i amb tota seguretat mai no ho sabrem del cert, a qui devia pertànyer, per quin motiu la fulla presenta un tall tan net, i com és que va acabar precisament en aquell tram del Valira. Lizarte, aquí amb el barret d’etnòleg i que ja va avançar que Excalibur era una daga, descartava al juliol que un pastor en fos el propietari (preferien les pallareses, més pràctiques i menys voluminoses) i especulava que podria haver sigut l’arma defensiva d’un traginer o d’un contrabandista. Els tècnics de Patrimoni es limiten a consignar que les dagues medievals s’utilitzaven principalment per a la defensa personal, que “tradicionalment” era considerada una arma pròpia de les “classes baixes”, però que durant el segle XIV (l’època de la nostra) “cavallers i soldats la van començar a portar de forma regular”. A partir del XVII, proposen, es decoren de forma cada vegada més extravagant i es converteixen en un símbol d’estatus... per a qui pot pagar-s’ho, és clar. I fins aquí, la breu història de l’Excalibur del Valira.