“Cada número m’agrada més que l’anterior”, deia algú entre el públic. La companyia d’Antonio Najarro posava dissabte a la nit en escena les coreografies d’Alento, espectacle que tancava aquesta edició de la Temporada (escurçada a dues cites, protagonitzada l’anterior per la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky). Entusiasmava l’energia dels ballarins interpretant coreografies hipnòtiques (un altre qualificatiu que sortia del pati de butaques), més atractives si calia amb els dissenys de vestuari (Oteyza, Víctor Muro, el mateix Najarro), i provocava quasi el deliri la música escrita per Fernando Egozcue i interpretada en directe pel quintet en què el mateix compositor agafava la guitarra. Si les dues peces instrumentals podien tenir la funció de donar un descans als ballarins, en realitat van distar molt de ser una simple manera d’omplir un espai: Carn crua era aplaudida a rabiar, però Vells aires, amb aquelles ressonàncies tan Piazzolla, arrossegava el respectable cap al brillantíssim, rutilant, número final, el que dona nom a l’espectacle. En acabar, públic dempeus, expressant la seva satisfacció sorollosament (poc sovint es veuen manifestacions tan contundents entre aquest públic pirinenc de natural reservat) i bis de l’última coreografia.
Explosiva nit per a la memòria, en resum. A l’expectativa de què passarà amb el veterà cicle amb la corporació que pugui sorgir de les pròximes eleccions.
I de nou, una pregunta que sorgia d’entre el públic, en aquest cas, de visitant forà: com hauria estat si, a banda, el país tingués un escenari amb les dimensions suficients per fer lluir la dansa tal com mereix?
