El Comú escaldenc vol que la seu de la Biennal, que ahir va presentar el catàleg, continuï oberta fins a Meritxell.
La bona notícia és que encara queda un mes llarg perquè la segona biennal de land art tanqui la paradeta; la dolenta, que només queda un mes llarg, fins al 28 de juliol, perquè la segona biennal de land art tanqui la paradeta. No sé si m’entenen: el temps passa volant i ja som a l’equador d’aquesta singular cita. No badin gaire perquè tic, tac, tic, tac. Amb un grapat més de bones, excel·lents notícies i, ara sí, sense matisos a la vista. La primera de totes, que per fi ha vist la llum el catàleg definitiu. Un patracol que es va presentar ahir en un acte més o menys multitudinari en què van ser presents la quinzena d’artistes del país que hi participen.
Ha trigat tant per una raó inobjectable: calia esperar que totes les peces estiguessin degudament instal·lades, i alguna –pensin en el mural del conseller a l’avinguda del pont de la Tosca– va trigar una mica més del compte. Però ja el tenim aquí, amb ressenya de cadascuna de les 45 escultures, videoarts, peces, instal·lacions, intervencions i, és clar, performances d’aquesta edició –19 al camí ral, 18 a la fàbrica de la llana i 8 a la zona dels miradors– i telegràfica nota biogràfica dels artistes participants.
Més notícies: segur que han sentit el rumor que augura una nova vida a la fàbrica de llana, que a falta del centre d’interpretació que havia d’anar al Prat Gran escaldenc –el pressupost no donava per a més– s’ha convertit en el més semblant a la seu de la biennal. I si no l’havien sentit, ara ja ho saben, perquè circula des de fa setmanes. Doncs el rumor era cert... a mitges. El comú d’Escaldes vol que la fàbrica de llana continuï oberta fins a la diada de Meritxell. Un mes i mig més del que estava previst, perquè la fàbrica havia d’abaixar la paradeta el 28 de juliol, com la resta de la biennal.
És veritat que la cosa no està del tot lligada, però el comissari, Pere Moles, la donava ahir quasi per feta. Aquí sí, amb un matís: difícilment hi haurà una segona pròrroga perquè l’edifici –de titularitat privada i que la biennal ha hagut de llogar– no està preparat per convertir-se en un espai expositiu permanent: “Les instal·lacions són molt precàries i per fer-hi una cosa amb cara i ulls caldria una inversió prèvia de certa envergadura”, adverteix. I sap del que parla, perquè ell i el seu equip van dedicar dos mesos, dos, a deixar les naus en les condicions actuals.
El que a aquestes altures sembla evident és que la fàbrica de llana ha sigut la gran descoberta de la biennal: fins al 31 de maig hi havien desfilat més de 2.100 persones i, com admet Moles, “estic convençut que la majoria ha vingut atreta més per un edifici que no coneixien, i mira que el teníem a la vora, que no per les instal·lacions que s’hi exposen”. Ja ho saben: Toni Cruz, Pepe Mesalles, Reunió de Papaya i Eudald Alabau, les instal·lacions cedides per la fundació Xoriguer i els videoarts d’Èric Rossell, Emma Regada, Lucía Loren, Albert Gusi i companyia.
Més difícil és de quantificar la xifra de visitants que han desfilat pel camí ral –on s’han registrat les dues úniques incidències vandàliques d’aquesta edició: el tir al blanc amb les mans de Help, a Sant Antoni de la Grella, i l’esgarrapada monumental a la lona d’Inventa el teu camí, sota del viaducte dels Dos Valires– i per la zona miradors, on a banda de la Xarxa antimeteorit dels planells de Mereig que va ser retirada a instàncies de Medi Ambient –perillava el territori de caça d’espècies protegides com el duc i el mussol pirinenc, es veu– hi ha Sit, la cadira gegant de Tito Farré que s’ha convertit en una de les peces més instagramades d’aquesta edició i que rivalitza fins i tot –diu Moles– amb els refugiats del català Marc Sellarès al Carroi. I com que el món és ple de criatures extraordinàries i pintoresques, Sit ja forma part del projecte Red Chair Story, amb què el fotògraf suís Heinz Hebeisen recorre el món, qui ho hauria de dir, al darrere de cadires vermelles de totes les mides i materials. Sit, òbviament, hi encaixava com anell al dit i ja la té a la col·lecció. A vista de dron, a més.
Acabem, en fi, amb el que podria ser la destinació final de les obres de la biennal: El Bòlit, centre d’art contemporani de Girona, que s’ha interessat per una possible cessió d’algunes de les instal·lacions al parc Central d’aquesta ciutat. Ja es veurà, però seria una opció ben vàlida perquè tan sols dos del prop de mig centenar d’obres es quedaran in situ: el mural del conseller –i sempre amb l’ai al cor, perquè la propietat de l’edifici s’ha reservat el dret de repintar-la si un dia ho considera convenient– i Futur, les set circumferències de granit plantades pels catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell a Engolasters. La resta, inclosos els refugiats de la tartera, tenen els dies comptats.
I una última recomanació: no es perdin el Dibuix en un prat, concebut per Eudald Alabau i executat per un grup d’alumnes del Centre de Formació Professional i que reprodueix a l’antic abocador de Juverri el logotip de la biennal. Encara hi són a temps.
Isak Férriz i Joel Santos: que passin
La biennal es va haver d’estrènyer el cinturó i no hi ha hagut pressupost per a la bateria d’activitats paral·leles que estaven previstes al Centre d’Interpretació. Però això no vol dir que no hi passin coses: a banda de la presentació del catàleg, ahir a la fàbrica de llana, Isak Férriz aterrarà els pròxims dies al país per rodar-hi Odissea, un curt que estableix un paral·lelisme entre els personatges i les peripècies homèriques –ja ho saben: el complicadet viatge de tornada d’Ulisses a Ítaca– i els refugiats que entre el 1936 i el 1944 van circular amunt i avall de les nostres muntanyes fugint de la Guerra Civil Espanyola i de la II Guerra Mundial. Moles vol que Odissea, amb un protagonisme considerable per a la videodansa i que pretén finalment acostar a l’espectador els espais i les obres de la biennal, s’estreni abans que acabi el festival. Ja ho veurem. Férriz de banda, la pròxima cita de la biennal és el 29 de juny amb el fotògraf portuguès Joel Santos, especialitzat en la fotografia de viatge, que exposa a la plaça del Consell Geografia humana: una vintena de plafons amb imatges d’Etiòpia, l’Índia, el Brasil, Namíbia, Birmània, Ghana, la Xina i Mongòlia.