Falles: any 1 després de la Unesco

La cita era ahir al migdia al berenador de la Comella, com cada any des que el 1987 els Fallaires de la capital van recuperar la cremada de la nit de Sant Joan. L’objectiu, construir la falla tradicional que Albert Roig, com a fallaire major, farà rodar dijous que ve a la placeta del Puial, en el que és el tret de sortida de la festa. Aquesta vegada, sense bateig de foc, perquè els fallaires de llum que havien de fer el salt al foc no podran assistir-hi per motius diguem-ne acadèmics. I ja és mala sort, diu el president dels Fallaires de la capital, Santi Sánchez, si tenim en compte que aquesta serà la primera cremada amb el títol de patrimoni de la humanitat al sarró, que els fallaires d’Andorra la Vella, Encamp i Sant Julià van guanyar al desembre, segur que ho recorden perquè l’ocasió va ser sonada, juntament amb la seixantena de municipis espanyols i francesos que conformaven la candidatura de les Festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus.

Caldrà veure quins efectes té figurar en tan selecta llista: Sánchez calcula que l’afluència pot veure’s incrementada un 20% respecte als 3.000 espectadors que l’any passat es van congregar a la plaça Benlloch de la capital en el moment àlgid de la festa. Si és així, l’organització considera viable encabir-los per la banda de doctor Nequi i de la plaça Rebés: “És possible que hi hagi un efecte crida, que es combinaria amb el fet que a Catalunya és pont i això pot fer que hi hagi més gent del que és habitual, però també som moltes les localitats fallaires, així que el boom, si es produeix, es repartirà per tot el Pirineu.”

En qualsevol cas, aquesta edició hi haurà xifra rècord de fallaires, 55, que faran rodar 110 falles, als quals cal sumar la quarantena de nens que rodaran falles de llum. En total, la festa mobilitzarà prop de dos centenars de persones. L’itinerari serà el mateix –sortida del Puial i arribada a la plaça Benlloch passant pel centre històric– amb dos canvis menors respecte a l’any passat: la comitiva es dividirà al Cisco de Sans per tornar a agrupar-se a la Consòrcia, i aquesta edició no es cremarà falles a la placeta Monjó, habitualment amb poca presència de públic i que queda molt a prop de la de Sant Esteve. La jornada d’ahir, en fi, va servir com dèiem per construir la falla tradicional, honor que recau en el fallaire major en exercici.

Una falla amb truc, és clar. D’entrada, perquè la matèria primera és l’escorça de bedoll, i no el paper de les falles convencionals. Una particularitat local, perquè en altres localitats que també fan rodar el foc la falla es fa amb escorça de cirerer. El bedoll, a més, no ha de ser ni massa jove, “perquè llavors costa molt de treure-li l’escorça”, diu Sánchez, ni massa vell, “perquè si té nusos aquesta mateixa escorça es trenca”. A més, el moment adequat per treure l’escorça –és a dir, per sapar l’arbre, que és com se’n diu d’aquesta operació– és en aquesta època de l’any, ni abans ni després: “Un tall vertical i dos d’horitzontals, obres amb el ganivet i estires: l’escorça surt com si fos una pell.” Es doblega cada full d’escorça i s’enfila en un pal de boix amb una falca a sota i fins que s’omple la falla. I a esperar fins la Nit de Sant Joan.

L’art de sapar bedolls

Així ho van ensenyar a la generació actual els padrins que havien fet rodar el foc fins als anys 50, amb menció especial per al des­aparegut Pere Canturri i per a Andreu Cardona. I així ho transmeten a les generacions de fallaires que vindran. Que no pateixin els conservacionistes, perquè el bedoll regenera l’escorça d’un any per l’altre, i en qualsevol cas es deixen passar quinze anys abans de tornar a sapar un mateix arbre. A més, tan sols se’n construeixen quatre, de falles tradicionals, un privilegi –tornem-ho a dir– del fallaire major i dels fallaires que participen en el bateig de foc; la resta fan rodar falles de paper, que s’enfilen amb una cadena –en lloc del pal de boix– i es lliguen dins d’una malla de galliner: “L’efecte és el mateix, i no deixa ni les pellofes socarrimades de la falla tradicional ni el líquid que vessava de les falles amb parafina que vam assajar durant un temps.”

Les falles afronten doncs amb l’entusiasme de sempre una edició especialíssima, en què se saben el centre de totes les mirades. Ara toca treure tot el suc al moment. Però al setembre caldrà posar-se de nou a treballar de cara a la pròxima Trobada de fallaires, que tindrà lloc a la tardor. Els de la capital hi aniran amb els deures a mitges: d’una banda ja han enllestit el protocol requerit per la Unesco, una mena de reglament que estableix exactament què són les falles, quan, com i on tenen lloc, i que pretén destil·lar-ne l’essència per evitar el risc de mercantilització: “Les falles només les entenem amb el calendari actual i amb l’itinerari tradicional: no les mourem a un altre lloc ni les farem rodar un altre dia.”

En aquesta pròxima Trobada es negociarà també un possible canvi de nom, que passaria de Festes del foc del solstici d’estiu a Festes del foc del solstici: falles, haros i brandons. S’assemblen, però no és ben bé el mateix, perquè la nova proposta dóna cabuda ja des del nom a les dues que tenen lloc no la nit de Sant Joan sinó en el solstici d’hivern, la nit del 23 de desembre: Bagà i Sant Julià de Cerdanyola.

Però dèiem que a la Trobada hi assistiran els fallaires amb els deures a mitges: el cas és que set mesos després del reconeixement de la Unesco, el ministeri de Cultura encara no ha convocat els fallaires de la capital, els d’Encamp i els de Sant Julià a la taula de la qual ha de sortir la federació nacional que actuï com a interlocutor únic davant de la candidatura. Els espanyols ja fa dies que van complir aquest tràmit administratiu, i totes les localitats fallaires estan agrupades en l’Associació de Municipis Fallaires; els francesos ja la tenen a punt, després d’un cert retard per la recent reforma de l’organització territorial. Nosaltres encara no ens hi hem ni posat, admet Sánchez: “Els ho hem demanat unes quantes vegades, però encara esperem que ens cridin.”