Ja les té aquestes coses, el Jazz Escaldes, que a poc a poc es va convertint en una petita gran família, un lloc d’aquells on tothom –o quasi– s’acaba coneixent i els lligams, encara que no siguin de sang, apareixen sense ni tan sols gratar-ne la superfície. Si la vetllada postconcert de diumenge (la jam al vestíbul que seguia la intervenció d’Eliane Elias) havia deparat entre altres sorpreses la intervenció del joveníssim trompetista Martí Costalago, la meravella encara ressonava en la presentació de l’actuació del grup encapçalat per Geni Barry, “el millor vibrafonista d’Espanya i jo diria que d’Europa”, aventurava la directora de Cultura escaldenca, Anna Garcia, en la presentació al públic, congregat al vestíbul del Prat del Roure novament: desastres a banda, aquest va ser un altre dels efectes de la tempesta de la tarda. El trasllat aportava aquest favorable aire d’improvisació, tot i restar-li aquell efecte sorpresa que tenen els concerts al carrer.
Per sobre de la concurrència va planar la veu del desaparegut Tete Montoliu, òbviament, un dels mestres del vibrafonista barceloní, que exhibia veta didàctica –no debades és autor del Manual pràctico de jazz– desgranant a l’auditori els secrets de, per exemple, construir un concert dinàmic: no sols cal alternar moments dinàmics amb ritmes més lents, també s’ha d’estar atent a diversificar-ne les tonalitats. “Potser xerro massa”, s’excusava. En absolut, les explicacions són d’agrair. Pel concert planava també la veu de Jobim: més enllà de l’eterna garota d’Ipanema, advertia el vibrafonista, “i el més interessant en ell són aquestes harmonies de fons, el més ric”. També hi desfilava Miles Davis, “el dels anys seixanta”, però el que tenia “classe”, Montoliu dixit.
Classe, i moltes coses més, també exhibien els acompanyants de Barry. Jaume Vilaseca al piano, Pere Loewe amb el contrabaix i el bateria Pablo Posa. “Tots quatre ens vam ajuntar una tarda a casa meva i en una horeta ja ho havíem tret”, bromejava –o no tant– parlant del repertori desplegat aquest vespre de dilluns.
Del festival d’enguany ja ha passat la part del lleó, diguem-ne, però tranquils els fanàtics del gènere, que encara en queda: aquesta tarda, Daahoud Salim Quintet, promesa de piano i espiritualitat, i demà, un programa basat en el sempre atractiu (per a tots els públics) jazz manouche, de la mà de Biréli Lagrèn.
