Actua per primera vegada al ClàssicAnd. Què li ha interessat d’un festival que com qui diu s'acaba d'incorporar al circuit d'estiu?
No el coneixia, però que em convidin a interpretar l’òpera de Michael Jarrell és sempre una alegria. Així que només podia  dir que sí... Feia molt de temps que no em posava en la pell de Cassandra i tenia disponibilitat, així que no ho vaig dubtar.

La funció és a la vela del Parc Central, en un escenari a l’aire lliure. Us agraden aquests espais poc convencionals?
Sí. M’agrada la idea que el cel, el vent i les estrelles no siguin lluny.

Què us va atraure inicialment de 'Cassandrae'?
Des de l’adolescència vaig sentir una gran passió per la Ilíada. Tot allò que s’hi explicava em fascinava. Mai no vaig oblidar el personatge de Cassandra, que diu la veritat i ningú no la creu. No aconseguia entendre per què, i més endavant, a poc a poc, ho vaig anar comprenent quan em vaig interessar per la política.

Què us va impressionar més del personatge?
La Cassandra de Christa Wolf continua sent una dona colpidora. Perquè denuncia els falsos rumors, els arguments deformats pels antagonismes, la por o el coratge. Christa Wolf va conèixer l’Alemanya dividida, les lluites ideològiques, les mentides dels polítics, les falses promeses i els veritables crims.

Cassandra és una figura mítica, però també molt contemporània. Per què penseu que continua interpel·lant-nos avui?
La humanitat ha progressat des de la invenció de la roda, de la impremta i de tantes altres coses! Però la condició humana continua sent essencialment la mateixa. El més difícil continua sent lluitar contra la mentida, les falses veritats, els dictats de la societat, el pensament únic, tot allò que posa en perill la democràcia.

Convertir-la en bandera del feminisme i veu crítica de la societat patriarcal, és fidel a l’esperit original del mite? No correm el perill de caure en el presentisme, atribuint-li preocupacions contemporànies?
Els grans personatges de la mitologia grega sovint són dones, amb les seves qualitats i els seus defectes, des d’Atena fins a Medea, passant per Afrodita o Hera. Tota dona que s’aixeca i diu la veritat sense preocupar-se de satisfer les expectatives de la seva època fa que la societat sigui millor i més plena de promeses.

El gran drama de Cassandra és veure el futur i no ser escoltada. Tots hem tingut alguna vegada aquesta sensació. Rau potser aquí la seva vigència i la seva universalitat?
Mai no hi ha una sola veritat. Però sí que hi ha els pressentiments. Es pot percebre una amenaça allà on ningú no ho ha fet abans. Es pot témer la pèrdua de les llibertats allà on qualsevol nova norma s’accepta fàcilment. M’agrada molt aquella frase de Voltaire que diu: "La política és un mitjà perquè homes sense principis dirigeixin homes sense memòria."

Què ha descobert sobre vostè mateixa interpretant Cassandra?
Que només tenim una vida i que cal viure-la d’acord amb allò en què creiem, allò que estimem, allò que volem defensar i allò que no volem acceptar.

Sosté tota sola l’atenció del públic durant tota la funció. Pesa, la responsabilitat?
Fa anys ja vaig interpretar Cassandra sota la direcció d’Hervé Loichemol a Lausana, amb posada en escena, decorat i tots els ets i uts. Interpretar la Cassandre de Jarrell en format d’oratori és diferent pel que fa a la forma, però el fons continua sent el mateix. Les emocions estan lligades, teixides, ressonen entre les paraules i la música. L’orquestra és com una ciutat, una societat reunida per escoltar, dir i proclamar; un diàleg que es retorna mútuament sensacions, sentiments, amor, dolor, tristesa, nostàlgia d’un temps feliç i perdut, i l’horror davant la catàstrofe que s’acosta.

Hi ha algun moment que l'emocioni especialment?
L’acomiadament d’Enees, al final.

Va estrenar aquest monodrama el 2015 a Avinyó. Tants anys i tantes funcions després, encara la sorprèn, Cassandre?
Sí. Em continua sorprenent, em continua fent por i em continua agradant. Com si fos a la vora d’un precipici.

Què espera que els espectadors s’enduguin en sortir de l'obra?
Que pensin com Cassandra i que tinguin el coratge de defensar-la contra els que l’acusen.

Què li agrada més del contacte directe amb el públic que li aporta el teatre?
La força de l’efímer. El que tots sabem, ell i jo, que no tornarà mai més. Allò que va passar una nit concreta, en aquella representació i davant d’aquell públic. El Nevermore.

Ha treballat amb alguns dels grans directors del cine europeu. N'hi ha algun que consideri especialment decisiu en la seva carrera?
François Truffaut, a La femme d'à côté. 

Per què?
Perquè representa tot allò en què crec: es pot morir d’amor.

Quin dels papers que ha interpretat a la pantalla gran sent especialment pròxim a vostè?
És difícil respondre aquesta pregunta perquè, al capdavall, només he acceptat papers que m’agradaven tan bon punt acabava de llegir el guió. Mai no he transigit en aquest punt, i puc dir que mai no he interpretat un paper que no em convencés.

És un lloc comú que al cine es treballa amb la mirada, i al teatre, amb la presència
Recordo una persona em va dir en certa ocasió: "El cinema és l’art de la miniatura; el teatre és l’art del fresc". Ho comparteixo absolutament.

Quan interpreta un personatge, canvia gaire la seva forma de treballar-lo segons si es tracta d’una pel·lícula o d’una obra de teatre?
Intento mantenir-me sempre disponible a tot el que pugui passar.

Què és el que més l'emociona avui del seu ofici, després de tants anys de carrera?
La carrera no existeix. Tot s’ha de tornar a començar sempre des de zero, da capo. Res no és mai definitiu. Ja sabeu aquella dita d'Heràclit: "Mai no ens banyem dues vegades a les aigües del mateix riu".

Ha encarnat dones molt diferents. Hi ha algun tipus de personatge que encara tingui la curiositat d'explorar i que no n'ha tingut fins ara l'ocasió?
Per què no una revolucionària? Algú com Louise Michel, la Verge Roja, una de les grans figures de la Comuna de París.

El món de la cultura ha canviat profundament amb l’auge de les plataformes digitals. Com viviu aquesta transformació?
Tant se me'n dona. Continuo anant al cine, al teatre i a l’òpera.

Quina relació manté amb el públic jove, que potser l'ha descobert a través obres diferents de les que us van fer famosa?
Per a mi, els espectadors continuen sent un misteri. Et miren i t'escolten amb la seva sensibilitat, la seva intel·ligència, les seves expectatives, les seves pròpies ferides, els seus somnis... Jo no sé res d’ells, ells no saben res de mi, i tot i així, durant una o dues hores, hem compartit alguna cosa en la foscor de la sala. És extraordinari i res no pot definir aquesta màgia.

També vau treballar amb Truffaut a la seva última pel·lícula, 'Vivement dimanche'. Què va aprendre d’ell que encara l'acompanya quan actua?
Que cal viure cada dia que passes al plató, en un rodatge o al teatre, com una festa.

A 'Vivement dimanche' mostra una faceta més lleugera i entremaliada. Li agrada alternar personatges dramàtics amb registres més lluminosos?
Sí. Els guions són com els vins: arriben sense que ho hàgim buscat, així, com un regal del cel que cal beure alçant la copa.

Hi ha algun personatge que senti especialment proper a la dona que és fora de l’escena?
No voldria interpretar una dona com jo! Soc esgotadora.

Entre els seus grans èxits teatrals hi ha textos de Marguerite Duras i d’altres autors exigents com Cocteau, Racine o Eurípides. Què trobeu en aquests autors i en els seus personatges que us fa tornar una vegada i una altra al teatre?
La màgia de la paraula. La força i l’aventura de l’esperit i del cor.

Si haguéssiu de triar un paper al teatre i un al cine especialment importants a la seva vida, quins serien?
M’enduc la vida com qui travessa un bosc.