Els que el van conèixer afirmen que l’editor de Quaderns Crema i llibres Acantilado, Jaume Vallcorba, escoltava cada matí, poc després de llevar-se, una cantata de Johann Sebastian Bach. La bellesa i harmonia d’aquestes peces sembla que l’inspiraven per a poder afrontar la resta del dia. El filòsof Emil Cioran, per la seva part, apuntava que “Déu havia d’estar-li molt agraït a Bach”. I Salvador Pániker en el seu llibre Diarios de un anciano averiado anava fins i tot una mica més enllà en afirmar que “Bach era Déu”.
Declaracions i comportaments com els abans esmentats porten a pensar que alguna cosa hi deu haver en la música d’aquest alemany perquè li dediquin aquesta mena d’elogis. Una bona oportunitat per poder comprovar-ne els motius l’oferia el FeMAP d’enguany, que ha convidat la formació balear Acadèmia 1830 a interpretar tres d’aquestes cantates, i el cor d’una quarta. El primer indret escollit fou la col·legiata de Santa Maria d’Organyà, on es van trobar les conegudes Homilies. Les cantates, tal com explicava el director poc abans de començar el concert, no són més que un text litúrgic musicat que acabava en un cor que oferia la possibilitat als feligresos d’afegir-s’hi. O si més no és el que intentava apuntar Luter en penjar les seves tesis a la porta de l’església de Wittenberg, les quals van provocar un sonat cisma en el si de l’Església catòlica.
En tot cas divendres, el recinte de la col·legiata permetia als assistents gaudir d’una gran proximitat amb els intèrprets, que gairebé es podien tocar des de la tercera fila de la bancada estant. D’altra banda, tot i les moltes modificacions arquitectòniques que el temple ha patit, l’acústica es mostrà excel·lent. De fet, en acabar, un dels assistents va comentar que fins i tot li havia resultat massa intensa. En qualsevol cas, i malgrat que la formació va haver de prescindir d’un dels seus violinistes per culpa de la Covid, el cor inicial de la cantata 62, i la interpretació de la 82, 84 i la que, sens dubte era la més coneguda, la 140 –de la qual el director va escollir un dels seus cors per al bis– van satisfer el públic assistent. Un bis que permetia entendre d’on prové aquest terme, donat que es va tornar a interpretar una peça en part, i no se n’oferia una de completament aliena al corpus del concert, en el que es coneix com un encore.
En qualsevol cas desconec si els oients van poder recuperar la fe, en cas que l’haguessin perdut o se’ls hagués distret. El que sembla prou demostrat és que la fe en festivals com ara el FeMAP es referma davant de propostes d’aquestes característiques que permeten, per unes hores, que s’interpretin en indrets en els quals mai s’haurien pensat que les podrien acollir.
