Semblava que estava tot dit sobre la Feixa del Moro, oi? Doncs no. Ni molt menys. La nova monografia de Patrimoni, Comunitats agrícoles a Andorra: l’ocupació a Juberri durant el Neolític mitjà (4500-3600 aC), actualitza tot el que se n’ha anat sabent des de l’última excavació, el 1985, i afegeix les últimes conclusions sobre les restes exhumades no només a la Feixa del Moro, sinó també als jaciments veïns de Carrer Llinàs i Camp del Colomer. D’acord, són novetats de detall, que tenen a veure amb la datació i sobretot la interpretació del material que s’hi va recuperar. Assenyaladament, els tres individus de la Feixa del Moro, però també  cubetes, focs, forats de pal i recipients ceràmics que han permès als arqueòlegs concloure que estem parlant d’unes estructures d’hàbitat permanent o semipermanent, i en tot cas, les úniques directament associades a una necròpolis. Probablement, les primeres del nostre país, perquè estem parlant d’entre els anys 4000 i 3600 abans de Crist.

Som-hi, doncs, perquè vostès el que volen és saber què hi ha de nou respecte als tres protolauredians que fa gairebé sis mil·lennis van ser inhumats a la Feixa del Moro. L’arqueòleg Abel Fortó li dedica un suculent capítol. N’hi havia més, de difunts, segur, perquè a les campanyes del 1983 i el 1985 es van excavar tres cistes, aquest enterrament simple que consistia en una caixa de pedra on s’introduïen els difunts, normalment amb el seu aixovar. A la primera cista, prèviament espoliada, només s’hi van recuperar fragments ceràmics, fulles de sílex, una dena de collaret i cinc destrals votives. Ni rastre de l’inquilí. 

A les altres dues hi va haver més sort: en una s’hi conservaven les restes d’un individu que inicialment es va proposar que era un home. Era una hipòtesi llaminera perquè suggeria un parentiu obvi amb els individus inhumats a la cista veïna. Era temptador pensar que ell era el pare, i que al costat descansaven la dona i el nadó. Però no era així. Les últimes interpretacions es decanten per una dona d’entre 20 i 23 anys i una alçada d’entre 163 i 167 centímetres, considerable per l’època –ol com a mínim, molt contemporània. No se’n va poder recuperar el crani, però sí l’aixovar –collaret, braçalet, tres destrals, dues fulles de sílex, un fragment de banya i un ullal de senglar. Les últimes datacions, entre el 3.983 i el 3781 abans de Crist, confirmen que és la més antiga de la necròpoli i sembla descartar cap parentiu directe amb els individus de la tercera cista.

Perquè aquesta és sens dubte la més inquietant. Hi van aparèixer les restes d’una dona i del seu fill, aquestes últimes pràcticament desintegrades. De la mare no se n’ha pogut establir l’edat, més enllà que era jove, que feia entre 150 i 156 centímetres d’alçada i que segons la datació per radiocarboni va viure entre el 3952 i el 3660 abans de Crist.  Encara hi ha una remota esperança que fossin coetànies a la difunta de la tomba veïna. S’hi havia conservat també l’aixovar reglamentari i Fortó avança una hipòtesi molt suggerent: “Resulta molt probable que provingués d’un altre espai i que la seva aparició a Juberri es relacioni amb pràctiques exogàmiques amb comunitats de l’entorn”. Traduït: que a la dona l’haguessin anat a buscar fora de la comunitat local.

Una comunitat minúscula
Pel que fa al conjunt de les estructures excavades a la Feixa del Moro –no les busquin: als primers anys 80 tot allò eren horts i feixes, avui són blocs de pisos– Fortó descarta  que les cubetes, els forats de pal (que servirien per aixecar una rudimentària cabana) i els focs fossin coetanis de les cistes. Fins i tot que siguin coetànies entre ells. S’inclina més per una sèrie d’ocupacions successives i proposa que els enterraments corresponen a un moment posterior. Una llàstima, perquè el que és realment singular de la Feixa del Moro és que necròpoli i hàbitat haguessin aparegut en un mateix jaciment. El que sembla evident, però, és que Juberri ja era un lloc especialment freqüentat al neolític mitjà.

Sí, però, com, de freqüentat? Quanta gent vivia en aquell assentament? Fortó calcula a partir de la capacitat d’emmagatzematge de les cubetes –en realitat, sitges per conservar-hi cereal– i el consum mitjà calculat per a un individu del neolític que a la Feixa del Moro hi podien conviure entre quatre i set persones, i al Camp de Colomer, entre set i deu. Xifres molt aproximades i subjectes a revisió. Eren assentaments molt probablement sedentaris que vivien de l’agricultura i de la pesca, tot i que s’alimentaven principalment de cereal i també de proteïna animal. No direm que sigui la lectura ideal per a les vacances, però es poden descarregar Comunitats agrícoles a Andorra des de Monografies del Patrimoni cultural a ResearchGate.