Publicar en aquesta  casa, que encara manté molts lectors en paper,  m’ha permès descobrir que els textos que hi apareixen gaudeixen de moltes possibilitats. Ho vaig comprovar fa uns dies gràcies a una imatge que em varen reenviar mitjançant les noves tecnologies, tot s’ha de dir,  on figurava un text similar, que havia estat redescobert  tot pintant un pis. L’escrit, que de ben segur va  acabar diluït per l’aiguarràs  o enterrat sota una capa de pintura beix, en cap cas  puc valorar si hauria estat pitjor que l’haguessin utilitzat per a arreplegar  deposicions de bèsties de quatre potes. Ben mirat no resulta, ni de bon tros, tan contaminant com la recollida amb bosses de plàstic, que tots sabem que calen evitar quan anem a comprar al supermercat. En tot cas si no resulta tan pràctic, donat que el paper no és ni de bon tros tan flexible,  és molt més sostenible. 
     Més enllà de les segones lectures, i molt abans que el reciclatge fos reglat, o gairebé obligatori, els fulls de diari ja oferien grans possibilitats de reutilització. Un bon exemple l’obtenies quan anaves a cal drapaire, el qual els comprava a pes. La feina de triar-los i recollir-los era recompensada trinco-trinco. Els afeccionats als calçots ja fa temps que han descobert que, embolicar aquesta variant de ceba amb paper de diari és un mètode ideal per conservar l’escalfor abans aquests no arribin a taula per ser untats amb la salsa romesco, veritable ànima de la festa. Els ciclistes, i altres atletes, el recuperen per utilitzar-lo com a paravents, tot convertint-lo en un pràctic aïllant casolà. Abans de la democratització del paper d’alumini s’hi embolicaven tota mena d’entrepans. S’han emprat com a  paperina per a castanyes, moniatos i fins i tot xurros. I s’han encès molts focs, i netejats molts culs. Quan es bastien camins amb fulls de premsa,  per tal d’evitar trepitjar un terra fregat, aquests es podien convertir en tota una aventura. Qui no s’havia aturat a revisar alguna foto que, tot i  ja no ser primícia, et retenia fins que algú et baixava dels núvols? Aquesta hemeroteca humida sovint amagava altres tresors, com ara    mots encreuats, problemes d’escacs i   fins i tot el joc de les set diferències que havien passat desapercebuts en el seu moment.

No cal dir que cregui apuntar que el consum de la premsa escrita ha anat davallant. Abans, trobar a algú amb un diari sota el braç era un repte senzill. I si hi havia un dia que no fallava mai, aquest era el diumenge. Per tal d’intentar conservar i augmentar els subscriptors, oferien com a reclam des de ganivets, olles o plats, fins a catifes i  gairebé calia un carretó per poder dur tants trastos fins a casa.  La pandèmia, però, va accentuar aquesta tendència a la baixa a molts locals, com ara  els bars, temples on el seu consum era gairebé indispensable. Per a alguns acòlits es  convertia  en un objecte tan desitjat com per a desvelar tota mena de competicions i rancúnies per a conservar la seva possessió. Ara, si n’hi ofereixen, acostumen a estar en un racó, sovint oblidats. No com els que varen utilitzar en la renovació del pis, que per uns instants em van fer creure que pinto alguna cosa.