El singular sistema educatiu present a Andorra des del començament, a la dècada de 1880, amb escoles comunals per a infants i escoles franceses, episcopals i espanyoles per a les etapes educatives següents, havia portat que al país no es pogués parlar aleshores d’un ensenyament pròpiament andorrà. L’alumnat andorrà no era educat sobre la base de la seva realitat nacional, històrica, lingüística i cultural, sinó que el gros del seu aprenentatge es basava en uns mètodes i coneixements pensats des del prisma i els interessos dels dos països veïns: França i Espanya. Tot plegat va portar, per exemple, que l’ensenyament en català no arribés fins al curs escolar 1951-1952.

Els coneixements de la llengua, i encara menys de la història, la geografia i la cultura andorranes, van continuar sent residuals en l’ensenyament dels anys seixanta, cosa que causava una gran preocupació al Consell General, conscient de la necessitat d’educar els infants i adolescents des de l’estima i el coneixement del seu país. Després d’una primera declaració d’intencions l’any 1970, el 1972 el parlament acordava les dos línies mestres de l’andorranització de l’ensenyament:

-Afegir tant a l’ensenyament francès com a l’espanyol “els elements necessaris per a transmetre, conservar i enfortir el caràcter i l’esperit andorrans a tots els infants”.

-Unificar, en ambdós sistemes, l’ensenyament del conjunt de coneixements sobre Andorra aglutinats sota la denominació “Formació Andorrana”, amb la llengua, la història i la geografia, les institucions del país i la religió com a factors essencials.

Per fer possible l’andorranització el Consell General va nomenar dos assessors pedagògics encarregats de convertir a un pla pedagògic la nova Formació Andorrana: Antoni Morell i Lídia Armengol.

Morell, Armengol i també Manel Mas van ser els responsables de portar a les aules l’andorranització. Tots ells eren conscients de la importància cabdal de la feina encomanada i també van considerar que una nova política educativa andorrana havia d’anar necessàriament acompanyada de noves polítiques culturals que provoquessin un efecte de realimentació entre elles. 

Un informe sobre la planificació de l’andorranització, aprovat pel Consell General el 15 de març del 1974, ens confirma aquesta imprescindible relació per a l’èxit de tot el procés:

“El M. I. Consell General ens va confiar no solament la tasca de planificar els programes de Formació Andorrana, sinó també la d’assessorar-lo en totes les coses relatives a l’ensenyament i la cultura d’Andorra.

Considerem primordial, si desitgem que l’edifici cultural i de Formació Andorrana romangui sòlid i eficaç en el futur, que les bases sobre les quals es recolza i referma, siguin estudiades i planificades amb mètode, minuciositat i coherència a fi que el Poble Andorrà trobi un suport segur i no vacil·lant en l’àmbit intel·lectual i cultural.”

En aquest informe ja veiem la intenció de crear al país un arxiu i una biblioteca nacionals amb l’objectiu tant de millorar els continguts del programa pedagògic de Formació Andorrana com també de fomentar el coneixement científic al país:

“Tot treball d’investigació científica demana una consulta fàcil de tot el material científic existent. Aquesta facilitat de consulta ens apareix molt problemàtica, per no existir actualment a Andorra cap Arxiu que reculli tot el material científic referent a les nostres Valls.
[...] El primer pas que hem de fer dins aquesta perspectiva de creació d’Arxius i Biblioteca Nacional és el d’assajar de recollir tots els documents 
referents a Andorra i totes les obres escrites sobre les nostres Valls. Per aquesta raó hem pres una sèrie de contactes amb les biblioteques i arxius de França, Espanya i Itàlia que posseeixen material científic i documentació sobre Andorra.”

L’any 1975, tant la Biblioteca com l’Arxiu Nacional es convertien en una realitat i obrien les portes. Un any més tard naixia l’Institut d’Estudis Andorrans (avui Andorra Recerca + Innovació), entès com una eina imprescindible per impulsar nous estudis científics sobre Andorra.

Sense la Biblioteca, l’Arxiu Nacional i l’Institut d’Estudis Andorrans no podríem entendre l’important procés d’andorranització –tant en l’àmbit educatiu com en el cultural– que s’obrí pas a les Valls d’ençà del 1972. Un nou informe de l’assessoria pedagògica del Consell General, datat el 15 de maig del 1975, deixava clara la “finalitat essencial” d’un procés cabdal per entendre l’Andorra d’avui:

“Crear més condicions per ajudar els Centres Educatius a fer persones i a fer andorrans.”

A l’Arxiu Nacional d’Andorra, al fons documental de la Casa de la Vall, que actualment es troba en procés de digitalització, es conserva documentació clau per conèixer el procés d’andorranització que va culminar amb la creació de l’Escola Andorrana l’any 1989. Un procés del qual amb aquesta peça del mes hem volgut mostrar els orígens i la relació indestriable amb tres de les institucions culturals i científiques més importants del nostre país.