La primera vegada que va venir tenia 17 anys, i va fer autoestop: de camí cap a Ribesaltes, a la collita de l’albercoc; la segona, als 90, per veure Joe Henderson al festival de jazz; i la tercera, ahir a Illa Carlemany, en la inauguració de les Jornades de cine espanyol, amb ‘Chico & Rita’. No cada dia tens l’oportunitat de parlar amb el guanyador d’un Oscar i que diu, tan tranquil, que “cap nacionalisme és bo”. Cap.

Podem parlar de cine mentre al Parlament català Puigdemont declara la independència i la suspèn al minut 1?

Per què no?

Home, perquè la veritat és que molts tenim el cap al parc de la Ciutadella.

Ni que sigui per canviar de tema. Si per alguna cosa serveix l’art és per salvar-nos i curar-nos de tantes malalties.

Hi posa un gènere, al que està passant Runer avall? Esperpent?

Si existís el gènere lleig, en diria així. Tot plegat és d’una lletjor moral monumental.

I en aquest gènere lleig que acabem de patentar, hi cap un final feliç o és per definició incompatible?

Tant de bo. De totes formes, hi ha moments en la vida en què el final feliç no és una opció, perquè per entendre’s algú ha de cedir. Millor dit, totes les parts han de cedir. Em sembla evident. Si dues persones volen viure en pau, i no com Caïm i Abel, en algun moment han d’asseure’s per parlar.

'Chico & Rita' és una anomalia en la seva filmografia. Pel gènere, dic.

Doncs ben aviat no ho serà tant perquè tenim amb Mariscal un altre projecte d’animació.

Caribenyomusical?

No ben bé: transcorre entre Rio, Buenos Aires i Nova York, en dues èpoques, els anys 60 i 70 i l’actualitat, i la música sí que hi té un paper important, quasi tant com a Chico & Rita. És un híbrid total: combina jazz i música brasilera, thriller, documental, musical i cine polític.

Josep Pozo venia de l’animació, i amb èxit considerable ('El Cid', 'Donkey Xote'), i ha suat tinta per dirigir llargs de ficció. Vostè va fer el camí invers. És més fàcil?

No veig per què. Cada projecte és un món. El que puc dir és que aixecar Chico & Rita va ser una odissea, i mira que Mariscal era conegudíssim. Va ser possible perquè al final va ser una coproducció entre Espanya, la Gran Bretanya i l’illa de Man!

Deixi’m demanar-li per l’Acadèmia de cine, que està –sembla– a punt de néixer...

I per què voleu una acadèmia si no existeix una indústria cinematogràfica!?

Incipient, però existeix: un llarg, amb molta sort, i dos o tres curts l’any...

I per a això voleu una acadèmia? Per rodar uns quants curts mes? Un llarg més? Per què començar la casa per la teulada!? Feu primer la casa. Tot i que no soc ningú per opinar.

Bé, va ser director de l’Acadèmia espanyola. I alguna cosa en sabrà, de cine.

Allò va ser un accident. Res. Em sorprèn, en fi, que amb aquesta producció algú pretengui crear una acadèmia. Quin amor a la burocràcia!

Un dels arguments és per unir el sector i atreure rodatges de l’exterior.

Llavors el que cal és una film comission. Això sí que tindria cert sentit, com les exempcions fiscals. Per què creus que Hollywood és avui a Londres, i no a Los Angeles? Pels estudis monumentals que han construït i per les exempcions. El mateix cas de les Canàries, Hongria i Toronto. Aquesta és la clau per atreure inversors i rodatges. Però parlo per parlar, jo em dedico a escriure històries i prou.

El tòpic diu que el bon cine d’avui es fa a les sèries de televisió, el comparteix?

No. Les bones sèries de televisió es fan a la televisió, i el bon cine, al cine. Això no treu que les sèries americanes acostumin a ser més interessants que la majoria de les pel·lícules. La veritat és que el bon cine americà d’avui el roden directors independents com Alexander Payne, Wes Anderson, Richard Linklater...

I les sèries?

Com que són obra del creador-productor-guionista –el David Simon de torn–, el director hi és invisible; de fet, cada episodi té un director diferent, i no es nota la diferència. En certa manera equivalen als fulletons dels diaris del segle XIX, que de totes maneres conservaven un cert estil literari. Les sèries no tenen estil. No dic que el guió, o la feina dels actors o la banda sonora d’una sèrie no sigui art; però la sèrie no té estil en sentit cinematogràfic. L’estil televisiu és al guió.

Intueixo que no el tempta gaire, embarcar-se en una sèrie.

Per què no? Mai no he pretès tenir, com a director, un estil visible. He intentat sempre que no se’m notés, posant-me al servei de la pel·lícula. Però fins ara he dirigit les pel·lícules que he volgut. I sé que per això mateix soc un privilegiat. Si arriba el dia que per menjar he de rodar una sèrie, ho faré i no em cauran els anells. Molta gent treballa en una feina que no li agrada per tirar endavant, i té molt de mèrit.

Diria que 'Belle époque' té un cert estil. I 'El sueño del mono loco', també.

Però és que busco l’estil a cada pel·lícula, no li engipono el meu. És diferent. I mira que admiro directors amb un estil visual molt potent, com ara Fellini. El bon Fellini, és clar. No tot. Potser el que tenen en comú les meves pel·lícules és la manera d’explicar una història, o de veure el món. I en això consisteixi el meu estil. No ho sé.

Parlar de “sèrie d’autor”, doncs, és una contradicció?

No necessàriament.

Doncs ara me n’haurà de posar un exemple.

Olive Kitteridge, una minisèrie de quatre episodis amb Bill Murray i Francesc McDormand, basada en una novel·la d’Elizabeth Strout, una de les escriptores americanes més interessants d’avui, en la meva opinió. Tenia estil i personalitat. Però no he vist gaires sèries, la veritat.

Ha vist 1993?

Sí, i m’ha encantat.

I superarà els dos talls que li falten per arribar a la final dels Oscars?

No se sap mai. Però l’important no és guanyar, sinó haver rodat una bona pel·lícula. 1993 és sincera, emotiva, maca i sensible. Una estupenda pel·lícula.

És rar, trobar-se’n una així?

M’agradaria que passés més sovint, però escullo molt, a l’hora d’anar al cine.

No sé si és fetitxista o no... L’agafa i el mira de tant en tant, l’Oscar de 'Belle époque'?

Per què ho hauria de fer? Seria estúpid per part meva.

Per donar-se ànims un mal dia...

Sí que em demanen de veure’l els convidats, quan venen a casa, per fer-se una foto. I acostumen a sorprendre’s de com pesa i de com està de gastat. I els dic: “És que abans que tu l’han grapejat molts altres.”

El pitjor record de la nit dels Oscars?

Els nervis, l’angoixa, la vergonya i la por de guanyar, i mira que estava segur que no guanyaria, perquè el favorit era de llarg Chen Kaige amb Adiós a mi concubina. Haver de sortir a recollir-lo i parlar davant de tota aquella gent m’aterrava. I pensar que no guanyaria era quasi un consol.

I el millor?

L’única persona que em va dir que guanyaria va ser Billy Wilder. Jo: que no, que guanyaria la xinesa. I ell: “No, one hour too long. You’re gonna win.” Tenia raó. L’endemà em truca per felicitar-me i renyar-me: "Ara la gent quan es creua amb mi pel carrer es fa la senyal de la creu!”

'Blade Runner 2049': l’ha vist?

No. Ni la veuré. I mira que m’encanta la primera. Especialment, la primera versió, amb la veu en off de Harrison Ford. La que no és la del director. Li van fer un favor. Però no tinc cap curiositat. Com si fessin una continuació de Casablanca. No em diu res.