L’escriptor i periodista valencià Ferran Torrent i Llorca (Sedaví, l’Horta, 1951) parlarà aquest vespre de la seva trajectòria literària en una xerrada organitzada per la Biblioteca Comunal d’Encamp (a les 20.15). La presència del prolífic autor s’ha aprofitat per engegar l’Andorra Negra, la primera setmana dedicada a la literatura negra. Torrent, però, considera que la narrativa no s’ha d’encasellar en gèneres.

¿Què ha de tenir una novel·la per ser considerada de gènere negre?
A mi em sorprèn que em cridin sempre que s’ha de parlar de novel·la negra! Jo n’he escrit poca! Si mires la meua bibliografia, a partir de l’any 2000 he escrit la trilogia de València; La vida en l’abisme (finalista del premi Planeta 2004), Boulevard dels francesos i Només socis, d’humor, i l’última novel·la [Ombres en la nit] estava ambientada a la dècada dels anys 40 a València, amb un toc d’espionatge... Jo no sé quants anys fa que no escric novel·la negra!
Com que els meus principis van ser de novel·la negra, m’hi han etiquetat. Però tant me fa perquè per mi els gèneres no existeixen, existeix la literatura i la novel·la. I no sabria ben bé què contestar-te... ¿Què té una novel·la negra? No ho sé. És com preguntar què té la novel·la històrica. Tampoc ho sé. Hi ha novel·les històriques que m’agradarien i d’altres que no, novel·les negres que sí i d’altres que no... ¿I les altres novel·les com les denominem? ¿Només novel·les? Sempre em faig un embolic amb els gèneres, crec que s’ha de parlar de literatura i ja està.

Però la denominada novel·la negra prolifera.
Però jo tinc la sensació que a les editorials els interessa etiquetar. Fa uns mesos una editorial em va fer una oferta per incloure’m en la seua col·lecció de novel·la negra. I li vaig respondre que mai faria una novel·la que fos destinada a una col·lecció determinada, mai. Si vols negociar amb mi per a una novel·la, sí; ara bé, per incloure-la en un segell de novel·la negra, no, perquè ja em condiciones des del principi perquè faci una novel·la negra. Jo n’escric una i tu ja hi posaràs el color que vulguis, és cosa teua.

Cada vegada surten més segells, editorials i col·leccions dedicades al gènere negre.
Sí, i a les llibreries també et trobes novel·la política, negra, etcètera. Ho agraeixo perquè quan entres a una llibreria no perds el temps perquè ja vas directe al tipus de lectura i a l’autor que busques. Però et dic una cosa, cada any vaig a Andorra i ja que em conviden perfecte, em passo per Encamp.

De fet la setmana negra es desenvolupa al seu voltant, aprofitant que venia...
¿Ah, sí? Esclar, ens hem anat bé mútuament! Tots hi hem sortit guanyant!

El personatge del detectiu Toni Butxana deu haver marcat molt, per això se’l relaciona sovint amb la literatura negra.
És que amb No emprenyeu el comissari [1984] i el detectiu Toni Butxana s’iniciava el gènere negre al País Valencià, i amb les seues novel·les posteriors. I suposo que l’impacte ve d’allí, de la novetat. De sobte surt un autor que fa novel·la negra ambientada a València. Però fixa’t que la meua intenció inicial era fer una novel·la d’humor, que parodiés la novel·la negra, i tothom s’ho va agafar seriosament!

I algunes de les seves novel·les s’han adaptat al cinema.
Sí, Un negre amb un saxo; Gràcies per la propina, que no és novel·la negra; L’illa de l’holandès, que tampoc ho és, i La vida en l’abisme, que no és novel·la negra, almenys si entenem negra amb detectius i aquests ingredients.

Primer va retratar els baixos fons de València i últimament se centra en els alts fons, podríem dir.
A mi ara m’interessa més perquè és on es decideixen les coses. Ja faig sobretot novel·les d’outsiders, de gent que es guia més pel sentit comú que per la llei, i així aboco en la novel·la la meva personalitat. Jo em guio més pel sentit comú que per la llei. A veure, no tinc més remei que complir la llei però, personalment, sempre em guio pel sentit comú. A la meva pròxima novel·la, que sortirà al febrer, hi està molt concretat. Al final els que guanyen a la novel·la són els outsiders.

¿La crítica a la València corrupta l’ha repercutit en la seva visibilitat?
No, en absolut. I l’última novel·la no només és crítica amb la política sinó també amb els mitjans de comunicació. Quan escric no penso a priori a qui afectarà o a qui molestarà, jo intento escriure el que a mi m’agrada i ja veurem quin és el resultat. Si ja és difícil pensar en termes literaris, imagina’t si hi has d’afegir què pensaran uns o altres.

L’any passat va publicar un retrat de Mònica Oltra, diputada molt guerrera a les Corts Valencianes.
És una dona política i si en algun lloc calen persones com ella és al País Valencià. A tot arreu, però aquí encara més amb tot el que ha passat de corrupció i d’abús de poder.

De vostè sempre se’n destaca que escriu en la varietat lingüística valenciana. ¿Ja ho tenim superat, no?
Mai he tingut cap problema! Ningú m’ha dit que li costa llegir, a l’inrevés, hi ha gent que prefereix llegir-te en la teva variant del català perquè aprèn girs, paraules i frases fetes que desconeixia.

Però als mitjans de comunicació hi ha poca visibilitat de les diferents variants lingüístiques.
Jo intento amagar-me tant com puc dels mitjans de comunicació! Si tinc un esdeveniment accepto entrevistes però si no, no, si no tens res a dir ¿per què collons has de donar una entrevista? Ara vinc a Andorra i d’acord.

Volia dir que sentim pocs accents diferents.
Sí, s’han d’escoltar perquè molta gent desconeix l’existència de les variants del català. Però al final ens entenem tots.

Han tancat la televisió pública valenciana, ja no reben el senyal de la televisió i ràdio públiques de Catalunya.
El panorama és desolador! Sí, hi ha mitjans digitals en valencià o alguna televisió local, però eliminades TV3 i Canal 9 no en queda rastre... Jo confio que canviarà en les pròximes eleccions.

¿Què li agrada llegir? ¿Què llegeix actualment?
De tot, sóc un lector molt dispers, no porto una línia de lectura ordenada... Ara m’estic rellegint el llibre de Bioy Casares sobre Borges, que m’entusiasma, té 1.800 pàgines i és d’aquells que vas llegint durant un parell d’anys, a poc a poc, combinant-lo amb novel·les. I també I la festa va continuar, d’Alan Riding, un assaig periodístic sobre com va viure París l’ocupació nazi, des del punt de vista intel·lectual, dels artistes.