Diari digital d'Andorra Bondia
El primer esbós de la central, datat el 1931, ja incloïa els tres volums esglaonats; la torre, en canvi, es va descartar; Perspectiva lateral de Sant Pere màrtir, amb la torre neoromànica i els sis trams del temple: el sisè no es va acabar fins al 1980.
El primer esbós de la central, datat el 1931, ja incloïa els tres volums esglaonats; la torre, en canvi, es va descartar; Perspectiva lateral de Sant Pere màrtir, amb la torre neoromànica i els sis trams del temple: el sisè no es va acabar fins al 1980.

Fhasa, abans de Fhasa


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustracions: Josep Danés / Arxiu Comunal d'Escaldes / Enric Dilmé

Enric Dilmé exhuma els esbossos de la central hidrolèctrica i de Sant Pere màrtir, totes dues projectades per l’arquitecte olotí Josep Danés.

Josep Danés (Olot, 1891-Barcelona, 1955) potser sigui el que ha tingut menys fortuna mediàtica entre els arquitectes del segon terç del segle XX. Ens sonen els noms de Xavier Pla, el primer arquitecte titulat del país, d’Adolf Florensa (hotel Rosaleda), Cèsar Martinell (casa dels Russos), Celestí Gusí (hotel Valira), Puig i Cadafalch (casa Lacruz), Domènec Escorsa (Casal i Vall) i Josep Maria Sostres (casa Farràs). Però Danés és encara un gran desconegut. I això que estem parlant de l’home que no només va introduir per aquí dalt l’arquitectura del granit, sinó també el que va clausurar el període probablement més creatiu i idiosincràtic de l’arquitectura local: amb la central hidroelèctrica de Fhasa, projectada el 1931, i amb l’església de Sant Pere màrtir (1952), tots dos a Escaldes.

Si en parlem avui és perquè Enric Dilmé –qui, si no?– ha agafat el relleu de la SAC, que a l’octubre va recordar Danés amb una conferència de l’historiador Joaquim M. Puigvert, i li ha consagrat l’última entrada d’aquesta sensacional història de l’arquitectura andorrana del segle XX que manté al seu blog. Amb els resultats espectaculars que tenen aquí al costat: Dilmé ha localitzat a l’arxiu comunal d’Escaldes els primeríssims esbossos de Fhasa, un encàrrec de l’enginyer suís Alfred Würth –per a qui dos anys abans ja havia projectat el refugi del port de la Bonaigua– i en què ja es perceben perfectament “els tres volums esglaonats que s’adapten a la forta pendent de la vall”, diu. És un primer esbós, però com s’exclama el mateix Dilmé, “vista la construcció final, sorprèn la fidelitat general a aquest croquis”.

Com es veu, el croquis inclou l’apunt d’una torre que va ser finalment descartada, i es completa amb el detallat alçat de la façana lateral –avui, la porta d’accés al Museu de l’Electricitat–, de proporcions més modestes i que evoca l’arquitectura de muntanya, dèria primigènia, juntament amb el retorn al classicisme, de la segona generació del noucentisme arquitectònic en què s’adscriu Danés. Amb una premissa bàsica: adaptar-se a l’espai, al paisatge i a l’entorn, utilitzant materials autòctons. El curiós del cas és que els carreus de granit que es convertiran en signes d’identitat d’aquest corrent arquitectònic –fins al punt que li han donat el nom– van ser un suggeriment de l’enginyer Würth per al refugi de la Bonaigua i que va mantenir a Fhasa.

L’altre gran projecte andorrà de Danés és la nova parroquial de Sant Pere màrtir, datat el 9 de desembre del 1952. L’edifici s’havia de construir al solar de l’antic cementiri, alineat –diu Dilmé– a la carretera general, que a l’època passava per l’actual avinguda Carlemany, i també es va acabar cruspint part de les propietats de casa Prat i casa Tilari. La construcció del temple va coincidit amb la reordenació urbanística d’aquesta part d’Escaldes que l’enginyer Joan Vehils va dissenyar en dos suculents plànols, del 1955 i del 1963: Dilmé també els ha exhumat.

Sant Pere màrtir és, en fi, un raríssim exemple d’arquitectura religiosa del segle XX, epígon del neoromànic arquitectònic en voga a finals del XIX i principis del XX. Danés només va veure acabats cinc dels sis trams de què consta l’església. El sisè no es va completar fins al 1980, amb el porxo que avui exerceix com a porta del temple –abans s’hi entrava per la façana que dona a Carlemany– i la cripta, que s’endinsa per sota de la plaça. Tot plegat va comportar, és clar, la desaparició de casa Altimir i de la pèrgola de l’hotel Valira. L’arquitecte que va rematar Sant Pere màrtir va ser el barceloní Lluís Bonet i Garí, i convé recordar que va ser també en aquest moment quan Sergi Mas va executar els esgrafiats de la façana, inspirats en les benaurances i que no constaven al projecte original de Danés. De la prolífica obra del nostre home –dos centenars i mig d’edificis– cal destacar el santuari de Núria, l’obra de la seva vida, que va començar el 1923 i que tampoc no va veure acabat.

L'article complet de Dilmé, aquí:

http://www.enricdilme.com/sites/default/files/JOSEP%20DAN%C3%89S%20A%20A...

Andorra
escaldes
arquitectura
Dilmé
Danés
Florensa
Fhasa
FEDA
central Sant Pere màrtir
granit
Número de vots: 138
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic