Havia après a París l’ofici d’antiquari i va ser el primer del país a dedicar-s’hi professionalment. Era a finals dels anys 60. Després van venir els segells i les monedes, les postals i els llibres de col·leccionista. Mig segle després, Vicenç Lucas es jubila. Un altre comerç de tota la vida que tanca.  

Fa un parell de mesos li escrivíem un rèquiem anticipat a la Paperassa: Charly Forés buscava successor per a la seva formidable cova d’Alí Baba, el paradís del col·leccionista. Doncs avui hi hem d’afegir la Filatèlia Andorrana, casa històrica que va obrir la paradeta a finals dels anys 60 i que ara la tanca per motius estrictament generacionals: Vicenç Lucas, l’ànima de l’establiment, es jubila. S’ha donat unes setmanes de marge per traspassar el negoci. Si no hi ha miracle, el liquidarà. Sense remordiments però amb el sentiment de qui ha consagrat el millor de la seva vida laboral a la causa de les antiguitats i el col·leccionisme.

Això que Lucas (Berga, 1946) no anava ni per a brocanter ni per a filatèlic. Ni molt menys. Els primers anys andorrans, parlem de mitjans 60, va exercir al sector bancari. A finals del decenni va dedicar un parell d’anys a viatjar per Europa, es va establir temporalment a París, hi va aprendre l’ofici en un brocanter a tocar del Bois de Bologne –quin bon auguri– i quan va tornar a casa va obrir a L’Antiquari, en una cantonada de les Arcades. “A l’època no hi havia al país ningú que s’hi dediqués de forma professional, i hi vaig veure un nínxol de negoci”, diu. Va ser el primer de la mitja dotzena d’establiments que ha tingut des d’aleshores, repartits sempre entre Escaldes i la capital. Inicialment, amb les antiguitats (mobles, bronzes, rellotges, armes...) com a gènere predilecte. Les anava a buscar als mercats de brocanters que proliferen els caps de setmana a tots els racons de França.

Quan es va convèncer que el mercat nacional no tenia prou múscul per al negoci de les antiguitats, ho va provar amb els segells, un altre nínxol poc explotat entre nosaltres (només tenia la competència de la també històrica casa Abad, a dalt de tot d’Escaldes) i que va viure els anys daurats entre mitjans anys 70 i el 2000. L’Antiquari es va reconvertir en Filatèlia Andorrana, es va traslladar a la primera planta de l’edifici Llovera, en ple centre comercial de la capital, i Lucas va demostrar iniciativa empresarial i olfacte comercial: seves són iniciatives tan singulars com l’edició en paper de suro –de suro, sí!– de les tres bíblies de l’andorranitat: el Manual Digest, el Politar i la Constitució. Encara li’n queda algun exemplar a la botiga de Príncep Benlloch. No menys singular són les col·leccions Arrels Andorranes, amb magnífiques il·lustracions del dibuixant Jonc i textos de Pere Canturri, i Andorra Històrica i Literària, en què tant reeditava clàssics com les Cartas andorranas, de Josep Aladern, com publicava autors emergents del moment, com Ramon Villeró (Leonard, l’amor ha mort a l’Índia). “Hi havia un públic per a aquests llibres de temàtica essencialment andorrana, m’agradava la feina de concebre’ls, com era el cas de la sèrie Arrels, i  encarregar-ne el contingut a experts en la matèria, i durant uns anys en vaig editar un o dos al curs”.

Als 80 i 90 es va apuntar a la febre del col·leccionisme. Hi havia col·leccionistes de tot: sobres de sucre, tap, pins, però tot allò es va acabar amb el nou mil·lenni. Començant pels segells: “Amb Internet vam deixar d’escriure cartes i postals. Avui hi ha joves que no saben ni com es posa un segell: m’hi he trobat a la botiga!” Havia sigut una de les seves especialitats: quan la Poste o Correus emetien un segell andorrà, ell editava un sobre amb el mateix motiu i matava el segell el mateix dia que entrava en circulació. Era una combinació, segell, mata-segells i sobre, buscadíssima pels col·leccionistes. 

Ara queden les monedes, sobretot des del 2014, quan s’encunyen els primers euros andorrans. Les carteres oficials amb les vuit monedes en circulació, les monedes commemoratives de 2 euros, i els diners que durant uns anys va encunyar la vegueria episcopal continuen tenint sortida. La cartera de clients la constitueixen col·leccionistes del país, una generació ja veterana, i també francesos. I entre moneda i moneda sempre hi ha lloc per a la sorpresa, com ara una carta datada l’11 de març del 1823 en què el bisbe d’Urgell, Bernardo Francés Caballero, li comunica al rector de Sant Esteve el seu retorn a la diòcesi, o un motlle de pedra de l’escut andorrà XXL que procedeix de la col·lecció de Maurici Bellmunt.