Dissabte farà 275 anys que Anton Fiter i Rossell va ser enterrat. On? Durant quasi tres segles va ser  tot un misteri. Des que Albert Villaró en va trobar el rastre i ens ho va explicar a l’estupenda adaptació al català normatiu que Aloma en va publicar el 2018, sabem que les seves restes descansen en algun lloc de la catedral de Barcelona. Hi devia haver anat a consultar arxius per completar les dades que li faltaven per completar al Manual Digest, però es va posar sobtadament malalt i hi va morir. Segurament, un o dos dies abans, entre el 26 i el 27 d’octubre, i Villaró donava per fet que va ser inhumat seguint les clàusules del seu testament, on deia clarament que se l’enterrés “sense especial pompa”. A la catedral ho devien saber perquè li van gestionar un ofici “de composició simple, la tercera de les cinc categories previstes: les altres eren la gratuïta, la general, la completa i les exèquies amb orgue inclòs, que eren el rien ne va plus.

Ho recordava ahir Joan Massa, exsecretari general del Copríncep episcopal, en la conferència amb què la SAC retia homenatge a Fiter i Rossell (Ordino, 1706-Barcelona, 1748) pels 275 anys del seu traspàs. Quasi tot és, de fet, pura especulació en la biografia del nostre home d’avui, des dels estudis que Massa creu que va cursar al col·legi de Sant Andreu de la Seu, fins a la rara condició de solter que va mantenir tota la vida contra la voluntat dels pares, que van deixar amargament dit en un aranzel de Casa Rossell que Anton, l’hereu, era “lo primer que no es volgué casar en casa”. Queda per escatir, diu Massa, el paper que Francesc Guerau, rector del col·legi de Sant Andreu i autor de El sabio instruido de la naturaleza en 40 máximas políticas y morales, com a guia i inspiració del Manual Digest. Pot ser casualitat, que  el sisè i últim llibre del Digest el consagri a les Màximes christianes de verdadera política i sòlida prudència?

Però tot això més o menys ja ho sabíem. El que ens venia ahir a explicar Massa eren les sorprenents afinitats que ell detecta entre els temps de Fiter i Rossell i els nostres. Recordin que el Manual Digest (1743) és un encàrrec del Consell per recollir per primera vegada en un sol document la història, les institucions i sobretot els usos i els costums que explicaven i per tant garantien la neutralitat andorrana. I les prerrogatives fiscals, és clar. Una neutralitat que hem d’entendre en els termes que avui entenem la sobirania, diu. Som cap al 1735, venim de la Guerra de Successió espanyola, que ha liquidat les institucions tradicionals catalanes, i tot sembla indicar que els privilegis andorrans seguiran les mateixes passes. Ho evitarà, com hem explicat repetidament, el bisbe Simeó de Guinda, filipista de primera hora i home del règim, i Fiter i Rossell ho deixarà escrit negre sobre blanc.

El moment actual, amb l’acord d’associació i la successió del bisbe Vives a l’horitzó immediat, planteja incerteses  i incògnites sobre el futur similars a les que va experimentar la generació de Fiter i Rossell: com s’ha d’articular la nostra relació econòmica amb la UE? Seran els Coprínceps els garants de la nostra sobirania com ho han sigut des dels pariatges? Com afectarà el debat sobre l’avortament al Coprincipat? Serà Vives l’últim bisbe-copríncep, com auguraven mesos enrere els més catastrofistes?

Massa proposa afrontar aquest moment incert amb el mètode que Fiter i Rossell va aplicar al Manual Digest: anant a la història per aixecar uns fonaments sòlids sobre els quals bastir el futur. I és optimista sobre la continuïtat de la nostra especial configuració institucional. Sobretot, després de la visita del secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Parolin, per la festa nacional. “Ens hem de cenyir al que va venir a dir. I va ser claríssim: el bisbe Vives tindrà un coadjutor. I això s’ha d’interpretar a la llum del concordat, que diu expressament que el bisbe d’Urgell és copríncep d’Andorra. Parolin va assegurar que no tenia intenció de denunciar ni de retocar el concordat. Això vol dir que hi haurà com a mínim un altre bisbe i per tant un copríncep quan Vives es jubili, que no serà necessàriament l’any que ve, que fa 75 anys.” Així que boomers, estiguem tranquils. El dilema l’haurà de resoldre la pròxima generació. Els zetes. Mare meva.