“La meva mirada, la meva experiència i la llum”. Aquestes són les eines que utilitza Jean-Luc Herbert per retratar els seus protagonistes, per posar-los davant un mirall, diu. A Carles Flinch, Albert Llovera i Josep Maria Ubach, els ha tornat una imatge que, potser, no és la més habitual quan es posen de cara al públic. “Els escolto, però no sols a través de la seva paraula. Els escanejo, els restitueixo a través el meu filtre”, explica aquest fotògraf especialitzat en ciències de l’educació i psicologia: els coneixements li ofereixen armes per enfrontar-se a l’interior del retratat. El resultat han estat les imatges en grans dimensions que han solcat els Jardins d’Art en la nova edició celebrada a Ordino durant aquest passat cap de setmana.
Més de tres dècades porta Herbert (francès nascut a Tours i que va fer un periple per París, Burdeus i Tolosa abans de recalar a Andorra) dedicat a la fotografia. I poca broma amb la profunditat amb què pot explorar l’ànima humana: una de les seves especialitats professionals ha estat, durant anys, el tracte amb interns dels centres penitenciaris francesos. Com a educador i psicòleg els ajudava a “reconstruir-se”. Precisament emprant la fotografia, una manera de situar-los davant ells mateixos, d’allò que havien estat i havien fet –a vegades els pitjors crims, els que fins i tot es negaven a ells mateixos– i ajudar-los a assumir-ho abans de retrobar-se amb la societat: “Aquesta serà la mirada de la societat sobre tu”, venia a dir-los.
Els protagonistes de l’exposició als Jardins d’Art, per descomptat, estan a anys llum de tenir ments criminals. Però a l’hora d’enfrontar-se amb el subjecte retratat, Herbert va servir-se de procediments similars. “És l’individu allò que m’interessa, els seus accidents, les seves vivències”. Amb Flinch, Llovera, Ubach i la resta de retratats, ha buscat extreure’ls dels clixés, buscar “l’altre Albert”, per exemple, reconvertit com qui diu en una estrella de Hollywood. O d’explorar el vessant més còmica de Flinch.
La fotografia, explica, és per a ell l’art de comunicar-se amb l’altre, el retratat, però guardant la distància al mateix temps. És també una pràctica de les arts de la seducció. Bé que ho va haver de practicar amb Ubach, per exemple, apassionat de la fotografia ell mateix però home gens donat a deixar-se retratar així perquè sí. Qüestió de guanyar-se’l a poc a poc “fins a aconseguir que la persona comenci a revelar allò que és de debò”.
I després? Al fotògraf li competeix la missió de comprendre, no de jutjar, assegura. Això, conclou, sí que és una de les lliçons apreses en tants anys enfrontant-se a allò tan incomprensible per a la resta dels mortals que és la lògica del crim.