Va ser la nit del 29 de setembre del 1943. Eduard Molné, fill del Palanquesó, havia acompanyat al volant del seu Renault Antoni Forné (Arfa, 1914-Andorra la Vella, 1996) i Alfred Conejos fins al Vilaró, a tocar de Llorts, per recollir-hi una expedició de cinc polonesos procedents de Pàmies –dos oficials, Jan Daniez i Jan Sarnicki, i dos soldats, Czeslaw Giejstowt i Josef Lewicki, diu Benet a Guies, fugitius i espies, la bíblia sobre la matèria. El pla era conduir-los en cotxe fins al Palanques per recuperar forces. Però a la Massana els esperava una sorpresa: dos cotxes francesos –un Delaye i un Citroën– amb quatre homes abillats amb sospitoses gavardines estil Gestapo: hi havia hagut un xivatasso i els esperaven.

Se’n van sortir a mitges: la persecució va acabar després d’uns trets intimidatoris dels alemanys; Molné va entregirar el cotxe al desviament de Sispony, i tant Forné com Conejos van saltar per l’altre costat, i aprofitant la foscor per fugir cap a la banda de Sispony. Ni Molné ni els polonesos –entaforats tots cinc al seient del darrere del petit Renault– van tenir tanta fortuna i van ser detinguts immediatament a punta de pistola. La comitiva va iniciar de seguida el camí cap al quarter de la Gestapo a Tolosa, amb el Renault de Molné al mig dels dos vehicles alemanys. Ell i els polonesos van acabar a la presó del castell de Saint-Michel. Ell en va sortir viu i al cap de vuit dies, gràcies a les gestions del seu pare, exsubsíndic, i de l’aleshores síndic, Francesc Cairat, davant del Bisbat i de la vegueria francesa. Molta menys sort van tenir els cinc polonesos: de cap d’ells en van tornar a tenir notícia.

És el cèlebre episodi de la batuda de la Gestapo, que el mateix Forné va ser el primer a explicar, de primeríssima mà, en una sèrie d’articles publicats el 1983 i sota el títol La Gestapo a Andorra a la revista Andorrà 7. Capítol prou conegut, junt amb la implicació de Forné a la xarxa d’evasió que dirigia des de l’hotel Palanques, amb la complicitat de Francesc Viadiu. El que no és tan sabut és el periple anterior de Forné, i això és exactament el que ha reconstruït el documentalista català Salvador Coll en un il·luminador article que constitueix el moll de l’os de l’últim número, el 27, de la revista Ex-libris, que es va presentar ahir a la Biblioteca Nacional.

Coll –fill de Cardedeu, el poble on els tiets de Forné i ell mateix es van instal·lar el 1934– ha documentat l’activitat del nostre home durant la II República i la Guerra Civil espanyola. Llicenciat en Dret l’octubre del 1935, el juny següent obté el títol de secretari de l’administració local i s’estrena com a secretari municipal a Aiguafreda. Durant la Guerra Civil, col·labora amb la revista Lluita, òrgan oficial del POUM de Cardedeu –partit del qual ell va ser un dels fundadors–, forma part del Comitè Antifeixista de la localitat, ajuda veïns amenaçats a escapar dels comitès d’altres poblacions, participa en mítings al costat d’Andreu Nin, i dirigeix la revista Lluita des que es comença a publicar a Granollers, ja amb abast comarcal.

El novembre del 1936 el trobem com a conseller a l’Ajuntament de Cardedeu, però el març següent dimiteix per incorporar-se a l’exèrcit. Combat al front d’Osca, i sabem per les cartes que envia que és destinat a Siétamo i a Quicena. Ascendeix fins al grau de capità i amb la derrota, el 1939, emprèn el camí de l’exili. És internat al camp de Barcarès primer, després al d’Argelers, i la tardor del 1939 obté gràcies a un familiar un salconduit del síndic Cairat per poder-se traslladar a Andorra: s’instal·la a l’hotel Palanques de la Massana al desembre d’aquell any.

Coll recull el testimoni del mariscal de l’aire britànic Arthur Wiliam Tedder, en reconeixement a la seva feina al capdavant de la xarxa del Palanques, i un informe de l’MI6 datat el 1944 que el descriu en termes gairebé heroics: “Conegut com l’Advocat, exrepublicà, capità de l’exèrcit, alt, prim, cabells castanys, bigoti, de bon veure, atractiu per a les dones, molt intel·ligent, parla francès, espanyol, català, llatí i una mica d’anglès, actualment potser està casat amb la filla de Francesc Molné”.

S’hi va casar, sí, però el març del 1946. A partir d’aquí la seva trajectòria és prou coneguda: secretari del Sindicat d’Iniciativa (1953), de l’Automòbil Club (1955), col·laborador de les revistes Andorra: miscel·lània cultural, actualitat, turisme, esport, Anuari guia turístic, Neu, Claror, i Andorra 7, a banda de l’exercici de l’advocacia –va ser el primer degà del Col·legi (1982)– i secretari del Rotary Club (1978). Va prologar també el Llibre d’Andorra, de Lluís Capdevila (1958) i En los Valles de Andorra, de Clara Vanderbeke (1963).
Cedim-li l’última paraula al mateix Forné, que en una entrevista publicada el 1993 al Diari d’Andorra deia així: “Puc dir amb tota sinceritat que Andorra em va acollir favorablement en uns moments difícils de la meva vida i li estaré profundament agraït fins que em mori, li correspondré amb el meu apreci i la meva dedicació a les coses del país”. No es pot negar que va ser fins al final fidelíssim a aquestes paraules.