Retrat post mortem, se’n diu. I els motius són obvis: els manaven fer els parents o amics del difunt per tenir-ne un últim record. Avui ens semblarà, segur, una pràctica que frega la morbositat –carn de Cuarto milenio o de l’Amenábar de Los Otros–, però el cert és que immediatament després de la invenció del daguerreotip, el 1839, es va constituir en una mena de subgènere del retrat clàssic, que la irrupció de la fotografia va fer arribar als racons més apartats i que va generar una mena de codis propis que de seguida mirarem d’escatir.

L’edat d’or de la fotografia post mortem és l’últim terç del segle XIX, quan proliferen els professionals especialitzats en el retrat mortuori i es converteix en un tema apte fins i tot per a les cartes de visita, que els nostres rebesavis intercanviaven com nosaltres les targetes. O els recordatoris, en el cas dels difunts. Però si en parlem avui i aquí és perquè els ecos del retrat post mortem van arribar fins i tot en aquest racó nostre de món. L’Arxiu Nacional en conserva mitja dotzena d’exemplars, que no són gaires, és veritat, per a uns fons que freguen les 100.000 imatges, però que il·lustren –diu el conservador dels fons, Isidre Escorihuela– que Andorra no vivia al marge de les diguem-ne modes fotogràfiques en vigor a la resta d’Europa.

Els nostres sis retrats mortuoris són, això sí, relativament tardans i daten d’entre el 1900 i el 1939, quan ja era una pràctica en desús a la resta del món civilitzat. Però també és veritat que l’últim retrat de la sèrie és especial i l’únic de qui en sabem la identitat: Plácido Escofet Cuscó, monjo benedictí que va morir a Escaldes –qui sap si a l’hotel Valira, convertit en refugi de la congregació en els anys de la Guerra Civil Espanyola– i que Narcís Casal va retratar el 15 de març de 1939. De la resta de difunts n’ignorem el nom i també la data exacta del decés. Especula Escorihuela que, a diferència dels retratistes professionals que havien proliferat a les grans ciutats europees, els nostres fotògrafs mortuoris –Lluís Molné, de Casa Cremat, i Julià Reig Roqueta, de Casa Rafeló– ho feien només ocasionalment: “No eren retratistes professionals i no estaven acostumats a treballar en interiors, a l’estudi; es nota tant en la llum com en els enquadraments. Tècnicament són fluixetes, però el seu valor és avui eminentment documental, per no dir antropològic.”

El model és aquí sempre el mateix, amb el difunt ajagut al llit o a la caixa. Res a veure amb la diguem-ne sofisticació que el gènere va arribar a tenir en altres latituds, on els fotògrafs preparaven una escenografia que avui ens semblaria pelet macabra, amb el difunt assegut en una cadira, o a taula, o en braços de la mare –si era un nen–, i no era estrany que amb els ulls oberts, buscant una naturalitat impossible perquè el resultat acostuma a ser esgarrifós. ¿Tenien els nostres rebesavis vuitcentistes una sensibilitat gore, més morbosa, o una pell més dura que la nostra? En absolut, conclou Escorihuela: “Hem de posar-nos en el context de fa 150 anys: les famílies volien un record de qui probablement, en vida, no havia tingut mai l’ocasió de posar per al fotògraf, i el retrat mortuori era una opció relativament assequible.” I adverteix que, tot i que només ens n’han arribat mitja dotzena, va ser durant decennis pràctica habitual en quasi totes les famílies, per humils que fossin. Així que si un dia tenen l’ocurrència de regirar els calaixos dels padrins, sàpiguen a què s’arrisquen.

 

Cent anys d’Escaldes al CAEE, i al carrer, Alsina

¿Se’n recorden, de les fotografies mida XXL que Escaldes va plantar al carrer ara fa un lustre? Doncs ara s’afegeix als (diguem-ne) homenatges a Josep Alsina amb una desena d’imatges en gran format del fotògraf escaldenc que a partir de dijous ens trobarem a la part alta de la parròquia, cedides per l’Arxiu Nacional. Una iniciativa estupenda que es completarà, atenció, amb el centenar de fotografies datades entre principis del segle XX i els anys 70 que també des de dijous s’exposaran al CAEE i que sota el lema Escaldes i Engordany: dues viles i un territori repassaran la història, l’economia i el paisatge de la parròquia, amb dos protagonistes: Engordany, situada al solà i vinculada a les activitats agropecuàries, i Escaldes, a l’obaga i amb una història determinada per les aigües termals.