Si tenen una certa edat, posem si van néixer als 70, segur que se’n recordaran dels sobres sorpresa, que venien als quioscos i que per unes mòdiques vint-i-cinc pessetes et feien feliç una tarda de dissabte. Doncs bé, les fotografies de l’Arxiu Nacional també venen amb sorpresa. Com a mínim, algunes, i la diferència és que no venen a dintre d’un sobre sinó que la sorpresa està allà fora, esperant un ull expert que hi vegi el que a la resta dels mortals ens passa desapercebut. Mirin la d’aquí dalt. Procedeix del fons Areny-Plandolit i a ull nu sembla la clàssica perspectiva de l’avinguda Meritxell, a l’alçada del que avui és Pyrénées, un magnífic exemplar de l’arquitectura del granit aleshores en boga, aixecat el 1941 i que a l’època era la seu de la vegueria francesa. A la planta baixa hi havia una sucursal del Banc Agrícol, i un grup d’homes posen relaxadament per al fotògraf.
Res més? Segur? Un ull poc habituat ho deixaria estar aquí. Però estem parlant d’Isidre Escorihuela, el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu. Li va cridar l’atenció, diu, la bandera. És la tricolor francesa, perquè sabem que a la primera planta hi havia la vegueria. Però, què significa, la creu encastada a la banda blanca? Doncs molt. Escorihuela li va plantar la foto a l’historiador Pau Chica, immers precisament en una monografia sobre les vicissituds d’Andorra durant la II Guerra Mundial, i el que semblava una fotografia més va resultar l’única imatge coneguda a Andorra d’una institució nostrada lluint la tricolor amb la creu de Lorena, la bandera oficial de la França Lliure, instituïda el juliol del 1940 i que es va convertir en el símbol de la unitat francesa sota el comandament del general De Gaulle.
Un detall que ajuda a més a datar la imatge, que devia ser presa en algun moment a partir de finals d’agost del 1944, quan les tropes alemanyes destacades als Pirineus que no han pogut replegar-se cap al nord de França opten per travessar la frontera i entregar-se a l’Espanya de Franco. Amb les tropes van fugir bona part de les autoritats col·laboracionistes, començant pel veguer Lasmartres, de nefasta memòria. No en canvi el secretari de la vegueria, Germain Soulié, que va saber fer equilibrismes i es va mantenir en el càrrec fins al 1946.
Un raríssim document que s’afegeix des d’ara mateix a la cèlebre fotografia de l’esvàstica onejant al pal de la duana francesa del Pas, presa el 16 de gener del 1944 per Francesc Pantebre, i a la dels soldats alemanys visitant Sant Joan de Casellas, localitzada per Oliver Vergés i Claude Benet mentre preparaven l’edició de Traces, la seqüela de Guies, fugitius i espies.
Les campanes civils
Però la de la creu de Lorena no és l’única foto amb sorpresa que ha aparegut els últims dies. Mirin un moment la d’aquí dalt: els costarà reconèixer-hi el campanar de l’antiga parroquial escaldenca de Sant Pere Màrtir, perquè va ser enderrocada als primers anys 50. Se’ls n’aniran els ulls al rústic rellotge que sembla marcar les 13.35 hores i al qual se li ha perdut la pista. Però fixin-se en les campanes. No els sobta res? Potser l’estructura metàl·lica que corona la torre i sobre la qual s’aixeca la més petita? Sabem que va ser fosa el 1899 i que avui es troba a Sant Jaume d’Engordany. I diu Robert Lizarte, autor de Homes i dones de Canillo, als auficis! i l’home que sap tot el que es pot saber sobre les campanes andosines, que li va sorprendre topar-se-la a sobre del campanar, i no a dintre, que és el seu lloc reglamentari.
Avui no en queda cap a les nostres esglésies, però sembla que no va ser tan estrany. Se’n diuen campanes civils, anaven muntades sobre una estructura o un balconet annex, i no tocaven per les festes religioses ni a morts, ni tampoc cridaven a missa, sinó que marcaven habitualment l’hora o convocaven els veïns a consell. “Daten de mitjans del segle XIX, i no van sobreviure més enllà de mitjans segle XX, i per la documentació fotogràfica que he pogut consultar n’hi havia també i com a mínim a la parroquial de Sant Julià. El cert és que per a mi ha sigut tota una sorpresa, ara falta buscar-ne el rastre a la documentació comunal per confirmar que es tracta, efectivament, de campanes civils, com se n’han conservat a moltes esglésies d’Espanya i de França. El que em costarà de perdonar-me és que m’haguessin passat desapercebudes.”