Francesc Boix torna al Pas

Un còmic reconstrueix la peripècia del fotògraf de Mauthausen amb principi i fi a la jornada del 9 de juny del 1948.

Segur que ho recorden, perquè va ser una de les descobertes més sensacionals de Més enllà de Mauthausen, l’exposició que repassava la trajectòria de Francesc Boix i que va recalar al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany fa un parell de mesos: la fotografia que el nostre home d’avui es va fer a la barrera de la duana del Pas, amb americana, corbata, maletí i, no hi podia faltar, el mig somriure habitual. Al revers hi figurava una inquietant anotació: “Vendrá en este autobús de las 8 horas?” Som al 9 de juny del 1948 i Boix, que s’havia instal·lat a París després de la guerra, havia baixat fins a Andorra per trobar-s’hi la seva germana petita, Núria: no es veien des del gener del 1939, quan ell va marxar a l’exili.

Va sortir llufa: es veu que Núria no va aconseguir el salconduit reglamentari i no només no va poder entrar a Andorra, sinó que no va arribar ni a la Seu, apunta Benito Bermejo, l’historiador que ha traçat la biografia de Boix a El fotògraf de Mauthausen. Doncs bé, aquesta solitària fotografia que Boix es va fer repenjat a la barrera de la duana –i pel costat francès: no sabem si va arribar a entrar en terra andorrana– s’ha convertit en un petit filó. D’una banda, és el punt de partida d’una novel·la gràfica, també titulada El fotógrafo de Mauthausen, que acaba de publicar Norma i que reconstrueix la peripècia de Boix als camps nazis: aquell 9 de juny del 1948 al Pas és el moment exacte que li serveix al guionista –l’historiador madrileny Salva Rubio– per evocar en un llarg flashback els quatre anys que Boix va passar a l’infern de Mauthausen, des que hi va ingressar –el 27 de gener del 1941, amb el número de matrícula 5.185– fins a l’alliberament del camp, el 5 de maig del 1945.

Atenció perquè es tracta, ja ho hem dit, d’una novel·la gràfica. D’aquí que els autors s’hagin pres considerables llicències poètiques per omplir els buits que encara avui conté la peripècia de Boix. Assenyaladament, com va aconseguir la privilegiada plaça al laboratori fotogràfic de les SS, de qui va ser l’ocurrència de robar els negatius que documentaven la dèria assassina dels nazis i de quina manera exacta es van treure del camp. El còmic atribueix tot el mèrit a Boix –recordem que al laboratori hi treballaven dos deportats espanyols més, el tortosí Antoni García i el madrileny José Cereceda– i fins i tot insinua que ho va fer contra l’opinió dels capitostos del partit comunista, que temien ser descoberts per les SS i acabar tots al crematori pe culpa d’aquell visionari. Més rocambolesc és encara el sistema que Boix va orquestrar, segons el guionista, per extreure els negatius del camp, a través d’un dels membres del comando Poschacher –joves deportats espanyols que treballaven excepcionalment fora del camp– a qui ell havia salvat la vida just entrar a Mauthausen i a qui exigeix que li torni d’aquesta manera el favor. Tot això, en la ficció, és clar.

Llicències poètiques

Tot plegat són llicències que l’autor –adverteix al pròleg– es pren conscientment. Tampoc té manies a retratar Paul Ricken, l’oficial nazi al capdavant del laboratori de fotografia de Mauthausen i sobre el paper del qual els historiadors no s’han posat encara d’acord, com un psicòpata que no dubtava a retocar les escenes que havia de fotografiar –bàsicament, les execucions arbitràries de presoners, camuflades com a suïcidis o intents de fuga– per aconseguir-ne plànols suposadament artístics. Fins i tot imagina un (impossible) episodi en què Boix s’enfronta a punta de pistola a Ricken –un oficial de les SS!– i sobreviu per explicar-ho.

Més de prop ens toca encara el detall que la fotografia de Boix al Pas, fefaentment datada pel mateix fotògraf, s’hagi reubicat en la ficció –i cal suposar que amb la coartada d’una major claredat narrativa– en una innominada frontera hispanofrancesa. La novel·la arrenca precisament amb l’arribada de Boix al desolat paratge fronterer –el Pas, indiscutiblement, com prova el cameo de la duana francesa– per trobar-s’hi la seva germana. No ho aconseguirà, com sabem, però el nostre home aprofita per tenir una aventureta amb la noia que atén el bistrot de la frontera. I després del flashback concentracionari, acaba amb un final voluntarista i antihistòric: “No llegaste al bus de las 8.00, Núria. Sé que hiciste lo posible por venir. Llegará el día en que nos encontremos. Recuerda, te lo prometí. Incluso si fue ya hace mucho tiempo. Porque como bien sabes, nunca me rindo. Nunca”.

El cert és que no es van veure mai més, perquè ella va emigrar el 1950 a Mèxic i ell va morir a París el juliol del 1951, sembla que a causa d’una malaltia –potser tuberculosi– que havia contret a Mauthausen. Però dèiem que la fotografia andorrana de Boix s’ha convertit en un petit filó. Bermejo insinuava setmanes enrere en una entrevista publicada aquí mateix que l’escena a la barrera del Pas formava part d’una sèrie fins ara inèdita. Un caramelet massa llaminer, comprendran vostès, per a la historiadora Roser Porta: la coautora d’Andorrans als camps de concentració nazis ha mogut cel i terra al darrere d’aquest petit tresor. Sense fortuna, de moment: si la sèrie existeix, no es conserva al Museu d’Història de Catalunya, on està dipositada (i digitalitzada) la part més substancial del fons Boix. I tampoc li’n constà l’existència, diu Porta, a Ana Maria Salomó, neboda de Boix amb qui ha contactat i la persona que va facilitar la fotografia del Pas a Bermejo: “És possible que no hi hagi més fotos seves a la frontera... o que es conservin en algun dels fons en què es va repartir el seu llegat i que encara no s’hagi digitalitzat. Seguiré buscant”. Força i honor.