Francesc Ferrer: el perfecte ‘copión’

Atenció al suculent regalet que l’Arxiu s’ha tret de la màniga en l’entrega d’agost de La peça del mes: el mapa aixecat el gener del 1849 per l’agrimensor català Francesc Ferrer i Bruguera (Sort, 1805-?), inèdit fins a la data i que es veu que és una còpia fidedigna –un calc, de fet– de la cèlebre Carte de Lengélée, oficialment el primer mapa oficial del nostre país, que el Consell General li va encarregar el 1774 a l’enginyer Nicolas Lengelée. D’aquí el sobrenom de la criatura. El cas és que el bon Ferrer es va revelar com el copista perfecte, el copión que tots hem patit de petits a classe, quan el nen del costat s’enfilava per sobre de l’espatlla a veure si pillava les nostres respostes. I quina ràbia que feia!

El cas és que el pobre xaval les copiava totes, les bones i les dolentes. I això és exactament el que va fer Ferrer: reproduir la Carte de Lengelée de pe a pa. Errors, errates i oblits inclosos. Per això han desaparegut literalment del mapa el poble de Vila, Engolasters i la vall de Setúria, i per això escriu Meritxbell en lloc de Meritxell: si el mestre Lengelée ho va dir així, a veure si Ferrer li havia de venir a esmenar la plana. També Canòlic ho va escriure sense hac, com a l’original, i vet aquí un altre exemple que desmunta l’argument dels negacionistes lauredians: la hac de Canòlich no és tan tradicional com alguns semblen creure. De fet, la grafia tradicional segons la cartografia del XVIII i del XIX era com es veu Canòlic, la que anys enrere propugnava la Comissió de Toponímia, avui aparcada, i que va ser l’oficial segons el Nomenclàtor del 2010... fins que l’executiu de Bartumeu va fer marxa enrere per no trepitjar ulls de poll parroquials. Fa mandra recordar-ho, però els demòcrates no han trobat en nou anys el moment per resoldre l’afer de la toponímia. 

Però parlàvem de Ferrer, que devia ser home de simpaties carlines perquè als anys 40 del segle XIX va acabar refugiat a França. El cas és que el gener del 1849 aterra entre nosaltres, i no se sap per ordre de qui –probablement el bisbe, a l’època Simeó de Guardiola, o potser pel seu veguer– es planta a l’Armari de les Set Claus i en copia la Carte de Lengelée.

Les vicissituds del mapa són ben pintoresques, perquè el coronel Bonifacio Ulrich –o tinent, el grau no queda clar i canvia segons la font– el va adjuntar en el patracol andorrà que li va fer arribar al Marqués del Duero, capità general de Catalunya, i on entre d’altres detalls explicava les millors vies d’entrada en cas que es fes necessària l’ocupació de la invicta Andorra. Cal demanar-se com s’ho va fer Ulrich per manllevar el mapa de Ferrer, però com que de vegades l’univers és just el paperot –perquè és una mena de collage confeccionat amb fragments de paper i tela enganxats– va acabar tornant a casa, no se sap ni quan ni com, i amb els aparells de topografia del topògraf Ferrer, que es conserven també a l’Arxiu.

Diguem per acabar que tot i que el de Lengelée és el nostre primer mapa oficial, la primera representació cartogràfica d’Andorra –“íntegra i individualitzada”, com remarca Cinta Pujal– data del 1717, el va aixecar el topògraf Lhullier i és el full número 15 de la Carte Générale des Monts Pyrénées dirigida per Roussel.