Dissabte vinent, el Seminari acollirà la 23 edició de la Càtedra de Pensament Cristià, que dirigeix Francesc Torralba, director de l’escola diocesana de formació permanent del Bisbat d’Urgell. 'Dignitat infinita' serà el tema que articularà enguany les ponències. 

Per ‘Anatomia de l’esperança’ li van donar el premi Josep Pla: de guanyar un premi es té esperança? 
Home! Quan un s’hi presenta, hi ha aquesta esperança, sens dubte. O com a mínim, l’expectativa. És un premi de llarga tradició (58 anys) i és el segon cop que el guanya el gènere d’assaig, després del de David Bueno, així que encara em va colpir més. 

Esperança és una paraula que està fora del debat públic? 
Hi ha paraules molt maltractades, les utilitzem molt, però rarament ens parem a pensar-hi. Llibertat n’és una altra. Amistat, amor... són paraules en les quals no aprofundim ni mínimament en el significat. El que s’espera d’algú que pensa públicament, que és el que fem els filòsofs, és que abordem els mots, què signifiquen, quina fondària tenen... s’empren sovint molt epidèrmicament. 

Aquí entra el llibre. 
Sí, aquesta és la intenció, a banda de veure si és possible articular un discurs centrat en l’esperança en un món com el nostre. 

Com 'dignitat',  l’eix de la càtedra de pensament cristià.  
Una altra de molt utilitzada. Parlem de treballar dignament, viure dignament, morir dignament. Pensem què és? Què vol dir que una persona tingui  una dignitat inherent i per què? Hem de veure  quines conseqüències té.

A vegades s’utilitza com amb lleugeresa.
Què cal per viure dignament a Andorra, per exemple? D’entrada, habitatge, treball, amics... Falla. També falla a Barcelona i falla a Milà i falla a París, oi? Aleshores, es tracta de veure quines conseqüències té aquell concepte. Treball digne? Hi ha feines en què la paraula feina és un eufemisme per a l’explotació, el maltractament, l’abús. Hem d’aprofundir molt en una paraula molt emprada i poc pensada. 

Expulsions de qui no es pot pagar un habitatge, expulsions de menors immigrants... 
És dramàtic. Si diem que tot ésser humà té dignitat, més enllà del color de la pell, de si està malalt o sa, ric o pobre, això vol dir que tothom ha de tenir unes condicions de vida dignes, tenir una feina que garanteixi les teves necessitats bàsiques... i això veiem que no és així a molts llocs. Hi ha persones que tenen un sou, però que dormen en un alberg social perquè no poden pagar-se ni una habitació de lloguer. 

Indigne. 
Pot portar a mobilitzacions, a actituds no passives davant d’allò que està passant. 

Esvalota el galliner? 
És que jo crec que l’única forma que hi hagi canvis és quan un es mou. No podem mirar com el món cau a trossos i plorar des de la finestra. Hem vingut al món a mirar de transformar-lo, de millorar-lo. Fem allò que puguem, ni que sigui en un microcosmos: el teu barri, la teva comunitat de veïns, la teva universitat... La passivitat, la indiferència, és una forma de complicitat amb el mal. No pots plorar i no fer-hi res. Jo em temo que avui hi ha una pandèmia d’indiferència, de passivitat. Així que sí, falta aquesta idea de creure que és possible canviar les coses, això és l’esperança. 

Lluitar.
Sí, hi ha persones que a través de la lluita persistent han aconseguit grans canvis, grans transformacions, i això és motiu d’esperança, no està tot acabat. El futur no està escrit, sinó que el construïm a partir de les decisions del present. 

Fins ara, l’autor de referència era Ernst Bloch.  
Jo el cito molt. És un referent del llibre, l’autor d’El principi esperança, juntament amb Gabriel Marcel. El primer, d’origen marxista, i Marcel, un pensador cristià personalista. Són les fonts d’inspiració per a mi. 

Bloch també parla de l’esperança com a principi rector de l’acció.  Activa.
Exactament. Per això jo distingeixo l’espera de l’esperança. Esperes un diagnòstic, esperes que arribi el tren, els resultats d’una oposició... En canvi, l’esperança és activa, toca intentar-ho, fer, escarrassar-s’hi. A sobre, sense cap garantia. Perquè no és una evidència, no hi ha cap seguretat que allò anirà bé. Per això és sempre un acte de confiança, un acte de fe en la condició humana, en la capacitat que tenim de canviar les coses, de transformar. 

Aleshores? 
Tenim poca paciència. Volem resultats immediatament i no és així: uns sembren i d’altres recullen. Nosaltres hem recollit el que altres havien sembrat i si nosaltres no sembrem res, el 2100 ningú no recollirà res. No podem deixar de sembrar. 

I no passa res perquè l’esperança es frustri, adverteix també Bloch.  
Hem de tolerar la frustració.  A vegades no es compleixen els somnis. Ho sabem tots. Hi ha patacades, murs molt difícils de superar. El que cal és tornar-ho a intentar, aprendre del fracàs. 

Un aprenentatge és llegir algú que no és de la seva corda.  
Tendim a llegir només al de la nostra, sí, i evitem els que pensen diferent, perquè ens fa por. A veure si arriben a conclusions diferents. Això ens atrofia intel·lectualment. El teu múscul es va aprimant i s’atrofia. Quan llegeixes algú que està als antípodes, t’estimules. Jo m’he fet un fart de llegir i escriure sobre Nietzsche, sobre Marx i autors que no són creients. Això t’obliga a repensar què creus, perquè ho creus. Les seves crítiques i observacions són lúcides, interessants, no les pots descartar. 

I vostè, per què creu? 
Un acte de confiança. Si he de posar a la balança l’absurd o el misteri, m’inclino pel misteri. És molt humil, vol dir que no ho sé. Penso que hi ha una raó, penso que l’anhel de felicitat que tenim no es quedarà buit, que la vida no acaba amb la mort. Però no ho sé. Hi crec. La fe sempre diem que és un do, un regal. Crec perquè em sembla més versemblant que la realitat tingui un sentit últim que sigui un absurd radical que ens porta al buit. 

En moments duríssims...
La fe sosté. La fe conté una promesa, que la mort ofereix una altra naixença a una vida plena. Aquesta promesa et dona un cònsol, un bàlsam. Ara, no és una certesa, no hi ha evidències científiques. Eixampla el cor i permet afrontar la vida amb un sentit diferent. És un antídot contra la desesperació. 

En aquests temps de nihilisme, es diu, predicar esperança no és predicar en el desert? 
Sí, però sempre ha estat així. A Sant Pau els grecs ja li van dir que estava boig, que era blasfem. Sant Joan Baptista ja diu que és una veu clamant en el desert. Tens aquesta sensació de ser un animal estrany, un friki que en dirien els joves. És veritat, perquè és contracultural, és transgressor, no lliga amb el clima actual, on tenim assumit que anem directes al precipici, que és el final de la història. Quan fas un discurs esperançat et diuen “però vostè n'està informat?”

I? 
Crec que podem transformar-lo. Amb l’ajuda de Déu i amb l’ajuda dels altres. Tot i que estiguem instal·lats en un clima de desencís, de moral de supervivència. Només cal veure la cara de la gent, és una cara de supervivència, de resignació, de falta de projectes de futur. Donem per fet que la propera generació viurà pitjor que nosaltres. Parlar d’esperança és anar a contracorrent. 

En canvi, hi ha certa necessitat d’espiritualitat... encara que la manifestem anant a abraçar arbres.  
Sí, una espiritualitat emergent perquè en el fons hi ha necessitat d’un sentit, d’una raó. La vivència que això no acabarà en el no-res. Sí, emergeix una espiritualitat que té moltes formes. A vegades tenen a veure amb pràctiques per mantenir la serenitat, per mantenir la pau interior. Ioga, taitxí, meditació... tota mena de pràctiques, moltes d'arrel oriental, per mantenir la serenitat en un món tan canviant, tan trepidant, tan competitiu... Per a molts l’espiritualitat és un mecanisme d’impermeabilització. 

Vostè... 
Jo l’espiritualitat l’entenc d’una altra manera, edificadora, transformadora, que convida a sortir fora de tu mateix, a no mirar-te el melic, a no quedar centrat en el teu jo i els teus problemes. Per a mi l’espiritualitat és una força transformadora que mou a canviar, no un exercici de reclusió. 

Acabem de perdre Jürgen Habermas. Tot ha de ser diàleg? 
Home, s’ha d’intentar aquesta via fins a l’extrem,  diàleg, reconciliació, pacte. El gran inspirador va ser Habermas i la seva teoria de l’acció comunicativa, que l’hem de llegir i subratllar. Un altre marxista, per cert. Ara el que es porta és la cultura de la cancel·lació, la polarització: tu no ets dels meus, vas en contra meva. Aquest ni tocar-lo. Això fa impossible qualsevol diàleg, que és humilitat, flexibilitat. Els líders mundials en són l’antítesi. A la Casa Blanca hi ha una fatxenderia còsmica, la llei del més fort. L’encíclica de Lleó XIV Magnifica Humanitas n’és l’antítesi. 

Guerra no, però fuetades als dolents? 
A vegades el diàleg no dona fruit i tothom té dret a la legítima defensa, és cert. M’han triturat, m’han agredit... Però les conviccions, morals, religioses, ètiques, les hem d’expressar a través de l’exemple, no de la imposició. 

L’honestedat està 'démodée'? 
Hi ha una gran visibilització del deshonest, del corrupte, i ens pensem que tots són així. Anem amb peus de plom, la hipocresia, l’abús, la deshonestedat són notícia, però hi ha polítics de poble, treballadors de l’educació, de la sanitat, que es deixen la pell per millorar la vida dels conciutadans. És clar que un diari no té com a finalitat fer un diagnòstic del món, sinó fer notícies, i sovint el més pervers de la condició humana esdevé notícia. 

Els mitjans sempre rebem. Ser honest no és notícia.
Exactament. A banda, la bondat és discreta per definició. Quan s'exhibeix ja no és bondat. La maldat és cridanera, impacta, fa soroll. Fins i tot hi ha una certa seducció del mal. 

Si fóssim perfectes seríem déus. Necessitem la tria entre el mal i el bé. 
Sí, la felicitat a què aspirem és imperfecta. En aquest món tot és imperfecte i hem d'assumir aquesta imperfecció. La perfecció no és un atribut humà. Tots tenim goteres. Hem de tendir a la perfecció, a millorar-nos, a reduir les mancances, les males pràctiques. Però la perfecció no  és un atribut de la condició humana. 

Ens posem transcendents amb vostè. Potser voldria  parlar sobre si la truita de patates amb o sense ceba. 
Amb ceba, sempre! I no massa compacta.