El dramaturg torna a la cartellera barcelonina deu anys després d’‘Operació Bolquer’.

Fer humor sobre les relacions de parella, i humor comercial, jugant amb els tòpics però sense caure en els tics masclistes. Aquest és el repte a què s’ha hagut d’enfrontar Agustí Franch –que el mateix dirigeix el Club Piolet que escriu novel·la (Wicca, La capsa de música), el guió d’un llarg (Fred) o el d’una telesèrie (Brujas)– en la seva ultimíssima aventura: es diu Coitus. La comèdia s’estrena el 9 de maig a la sala Rubianes del teatre Capitol de Barcelona, i s’hi quedarà fins a finals de juliol. Ahir era dia de preestrena, i Franch estava lògicament exultant perquè amb Coitus torna a la cartellera barcelonina, que no està malament. Feia quasi un decenni que no hi ensenyava la poteta, exactament des del setembre del 2010 amb Operació Bolquer, que el curs següent –per cert– va recalar a Encamp. Es tracta d’un text d’encàrrec, amb direcció del terrassenc Óscar Contreras i que pretén esprémer el ganxo d’Orgasmos, el megaèxit del dramaturg nord-americà Dan Israely dirigida pel mateix Contreras i estrenada el 2014 a Barcelona, i que des d'aleshores no ha baixat dels escenaris catalans i madrilenys.

I per què ell, precisament? “Ens coneixem des que el 2008 vaig estrenar Entre pocs i massa, també al Capitol, i des l’aleshores que teníem pendent de treballar junts. Ha sortit per fi l’oportunitat, i és molt probable que recuperem aquell muntatge”, diu. Ara, però, el que toca és Coitus, que s’adscriu obertament al transitat subgènere d’allò que abans se’n deia la guerra de sexes: el despertar del rellotge biològic, amb les ànsies d’unes (i les reticències dels altres) per ser mares (o pares), les reaccions hormonals que genera una estupenda tarda de compres al centre comercial de torn, només cal que facin memòria, i en fi, l’evolució de la vida de parella, que sembla tenir unes lleis immutables: des de l’entusiasme inicial al tedi mortal que sobrevé als tres anys, segons va establir científicament Fredéric Beigbeder. El repartiment és naturalment bipolar, amb Míriam Tortosa (La Riera, Gran Nord, Sin tetas no hay paraíso) i Isidre Montserrat, amb una considerable trajectòria teatral. “L’objectiu era enfotre’ns-en de les relacions de parella amb una aproximació contemporània, sense caure en l’humor ranci i masclista”, insisteix Franch, que no oculta que ha recorregut a la seva experiència d’home emparellat per engreixar el repertori d’anècdotes que esquitxen l’obra: “Em temo que quan ella la vegi m’enduré alguna bronqueta per haver aprofitat algun moment d’estricta intimitat...” És el preu que té conviure amb un dramaturg. O més ben dit, comediurg. Ja saben: al Capitol. I ens hi jugaríem un peix que el Dia de la Dona de l’any que ve, a Encamp. Ens poden dir àugurs. O visionaris.