No hi va haver sorpresa a l'assemblea general –tampoc no hi cabia– i Pons presidirà Velles Cases els pròxims quatre anys. Serà una junta continuista, amb només tres cares noves i amb l'objectiu de concloure els projectes pendents i donar veu als socis.

Quines seran les prioritats de la nova junta?
Serem una junta continuista, pensa que la majoria ja en formàvem part i per tant n'assumim plenament el llegat. La diferència potser l'hem de buscar que som més gent i per tant podrem arribar més lluny, però això també és fruit de la bona feina d'aquests últims quatre anys a l'hora de captar socis.

Com altres entitats culturals, la direcció de Velles Cases acostuma a ser molt personalista. Consti que per a mi no és necessàriament un defecte. Més aviat al contrari.
Precisament, un altre dels objectius és estimular la participació dels socis, que tinguin  veu. Continuar amb el projecte Stolpersteine, amb la idea que l'any que ve puguem plantar les plaques que ens falten en memòria dels nostres set últims deportats als camps nazis, i concloure la restauració del Fargo, per fi a la recta final.

Els últims anys hem vist com enderrocaven casa Palau a Sant Julià i Casal i Vall a la capital, i com s'ensorrava Sant Vicenç d'Enclar. Quins elements del nostre patrimoni corren avui més perill?
En el seu moment vam posar el focus sobre la vulnerabilitat de la trentena de moles històriques que ens quedaven, i sembla que les administracions han posat fil a l'agulla.

Mèrit seu i del seu llibre, 'Moles i molins fariners d'Andorra'.
Els molins ja hi eren, el que sí que vam fer va ser treure'ls de la invisibilitat. Això va fer que els poders públics i també els particulars prenguessin consciència d'aquest patrimoni.

Ah, sí?
Em consta que els tres molines que hi ha al traçat de la  nova variant de la Massana seran salvaguardats. Tot i estar afectats, no aniran a terra i la carretera passarà per sobre. La mola del Quico l'ha adquirit el Comú, i la mola del Tureta, amb la del Ferrer, que en realitat no era una mola, sinó un tornall, on s'esmolaven les eines del camp, les ha adquirit el Govern. A partir d'aquí caldrà posar-los en valor.

Però això són intervencions puntuals. Vostè reclamava un pla integral per salvaguardar aquest patrimoni, i advertia de l'extrema precarietat de la mola del Tristet, a Canillo, de la de les Bordes, a l'Aldosa, i de la de cal Martí, a Bixessarri.
Al Tristet, que és propietat del Govern, sembla que hi ha prevista una intervenció, però un pla integral no existeix. I no tot són molins. Al Pui d'Andorra la Vella teníem cal Col·lector, al costat de cal Closca, que sí que està protegida, en un estat de conservació molt precari. N'hem parlat amb el Comú, però és complex, perquè és de propietat privada. La nostra intenció és alertar sobre casos com aquest.

Segur que n'hi ha uns quants més.
Segur, i no cal que siguin greus. Tenim la capella de Sant Andreu, a la capital, amb un arbre enorme que n'oculta la façana. No diem que s'hagi de talar un arbre probablement centenari, però sí podar-lo. La nostra funció és cridar l'atenció de particulars i administracions sobre casos com aquests.

Un altre patrimoni tan humil com invisible són els colomers. Jordi Casamajor havia denunciat fa anys el deteriorament del colomer de Mora, a Canillo. I tampoc no era l'únic.
El Comú d'Encamp, junt amb Cultura i la propietat, s'han posat d'acord per restaurar el colomer de Cotxa, a les Bons, i em consta que Canillo també està a sobre del de Mora, a veure què s'hi pot fer. 

En quin punt estan les Stolpersteine?
L'any passat vam plantar les vuit primeres pedres en memòria de Bonaventura Bonfill, Josep Franch, Pere Mandicó, Josep Calvó, Antoni Vidal, Càndid Rossell, Salvador Montanya i Bonaventura Casal. Ens queden Francesc Mora, Anton Pons, Miquel Adellach, Antoni Puigdellívol, Josep Gelabert i Pedro Inglés, l'últim que vam identificar, gràcies a un sensacional treball de recerca dels alumnes de Batxillerat de l'Andorrana. La feina és ara localitzar-ne descendents i parents, esperem poder-ho fer aquest any, i el que ve posar les Stolperstieine davant de la casa familiar. Aquesta gestió no sempre és fàcil. Tenim especials dificultats amb Anton Pons, de qui només sabem, gràcies a Andorrans als camps de concentració nazis, que va néixer cap al 1900 a Blagnac. Res més. Però ho intentarem.

Amb o sense Gunter Demnig, l'impulsor d'aquesta noble iniciativa?
Sense ell. Ja va venir a la primera campanya, perquè ell acostuma a assistir a la primera vegada que es col·loquen Stolpersteine en un país. Les següents ja ho delega en els col·laboradors locals i es limita a enviar les plaques.

Les administracions, són sensibles, als seus neguits? O els han de perseguir i fer-se pesats perquè els facin algun cas?
Hem de ser realistes: hi ha coses que estan a les mans de les administracions, i altres que no, i el que no pots fer és demanar impossibles. Els últims quatre anys, que és el període del qual puc parlar, hem tingut sempre el ministeri i els comuns interessats al darrere.  Com a mínim ens han escoltat i ens han intentat ajudar dintre de les seves possibilitats.

Insistiran per tant en aquest tarannà conciliador que el seu predecessor ha practicat l'últim mandat.
Sens dubte. Teníem molt clar quan fa quatre anys ens vam embarcar en aquesta aventura que l'objectiu era buscar la col·laboració de tots, sense mossegar-nos la llengua però sent conscients de les limitacions d'uns i altres, perquè tendim a pensar que les administracions ho poden tot i no és així. El que puc garantir és que no ens tallarem a l'hora de defensar el patrimoni i de denunciar, si cal, males pràctiques. Però hi ha moltes maneres de fer-ho, això, i nosaltres triarem sempre la més constructiva. El nostre tarannà no és la confrontació. 

L'any que ve toca cicle electoral i, per tant, tots els partits tornaran a assegurar que, ara sí, és l'hora del Museu Nacional. I l'endemà de les eleccions se n'oblidaran.
No en tenim una posició institucional, així que et parlaré a títol personal: en la meva opinió, no només és necessari sinó que ja fa temps que l'hauríem de tenir. 

No fem dos segles tard, i correm el risc que quan per fi tinguem Museu ens trobem una institució del XIX?
Naturalment el concepte i els mitjans han de ser els propis del segle XXI. Però és altament preocupant el riquíssim patrimoni que explica qui som i com hem arribat fins aquí estigui amagat en un magatzem.

Creu que aquesta vegada serà que sí? Perquè tots els precedents conviden a l'escepticisme. Tots.
Espero que d'aquí a les eleccions ja s'hagi posat la primera pedra. Ho espero.

Molt optimista la veig.
La ministra Bonell ho ha insinuat en més d'una ocasió, l'última molt recentment, i jo prefereixo ser optimista. 

D'on surten els diners per sufragar les activitats de Velles Cases?
De les quotes que abonen els nostres socis –avui som 229, quan fa quatre anys érem 83: 30 euros per barba, i la parella, 45– i del conveni que tenim firmat amb el ministeri de Cultura, que aporta 6.000 euros anuals per a l'activitat ordinària –Jornades de tardor, sortides, Stolprsteine. Els comuns  acostumen a fer aportacions puntuals, també logístiques, quan organitzem una activitat a la parròquia.

Han tocat sostre? Com diu sempre Lizarte, no és el mateix parlar en nom de 100 socis que en nom de mig miler.
No sé si per arribar al mig miler, però tenim marge per créixer. Però més que créixer, el que ens amoïna és rejovenir la massa social. Costa, però tenim l'exemple dels alumnes de l'Andorrana que es van implicar en la investigació del catorzè deportat, l'escaldenc Pedro Inglés. Hi van tenir molt a veure els seus professors, però això demostra que quan estan ben orientats, els joves responen i s'hi impliquin. La clau és la base. 

El Fargo, ja toca, o no?
Esperem que aquest estiu puguem donar la restauració per acabada.

Quan en parlem sempre sorgeixen veus que critiquen els molts recursos que s'hi han invertit.
El projecte Fargo el vam heretar el 2022 de la junta anterior i després de tots els esforços que s'hi havien posat, i de la molta gent que s'hi havia implicat, el que tocava era concloure'l. Velles Cases hi ha invertit vuit anys i molts diners, i no podíem tornar enrere.

El destí final, quin serà?
El Govern en serà el titular, el propietari, i el Comú d'Escaldes el custodiarà.

La llei del Patrimoni: confia a veure-la aprovada abans que acabi la legislatura?
Fa anys que l'esperem i la interinitat, sobretot pel que fa als entorns de protecció, genera inseguretat. Millor tenir les coses clares.

En el cas de l'entorn de Casa de la Vall, que un grup de propietaris ha portat a la Batllia, quina és la seva posició? Perquè alguna raó tenen quan es queixen que el ministeri exigeix ara el que no va exigir quan tocava al nou Consell General.
Quan es triga tant a resoldre assumptes com aquest acaben passan coses així. Però com bé dius, el cas està judicialitzat, així que m'abstindré de fer-ne cap valoració.