El que més li ha cridat l’atenció de la nostra Bàrbara?
La soldadura que li van fer als anys 50. Un nyap que ens ha donat moltíssima feina, perquè abans de poder actuar, de suturar els traus –dos, un en forma de Y de 36 centímetres d’alçada, i un altre d’horitzontal de 27– hem hagut d’extreure’n el material i sanejar-la.

Què era, aquella pasta?
Massa per soldar ferro. Pensa que en la composició d’una campana el ferro és residual, perquè els elements principalíssims són el coure (75,51% en aquest cas) i l’estany (18,99%). La campana per soldar-la bé s’ha d’escalfar sencera. Si només escalfes la part on hi ha la fractura, s’esquerda pel costat. En fi, que era impossible que allò sonés, ni bé ni malament. El que no entenc és com es van deixar prendre el número. Eren uns autèntics aficionats.

Diu que el campaner Jacquetti quela va fondre el 1833, tampoc era especiament destre, tot i que sonar, sona bé.
Com a campana és veritat que és un exemplar més aviat humil, tant per les proporcions com per la factura. El que sí que té de particular és el jou, que en aquest cas i molt excepcionalment està fet d’una sola peça de fusta. Acostumen a ser de dues o tres peces.

Sona com el primer dia?
Exactament igual. Així que avui hem sentit el que van sentir els canillencs del 1833 quan Jaquetti va penjar la Bàrbara.

Vostè que és el conservador de totes les campanes d’Andorra i per tant les coneix bé: les tractem prou bé?
Des que ens n’ocupem del manteniment de forma sistemàtica, ara fa deu anys, estan força bé.

I en què consisteix aquesta feina de manteniment?
El més important de tot és revisar els batalls, això és importantíssim. Perquè a molts campanars –no al de Canillo– la campana quan la fas repicar dona la volta sencera. Imagina’t que es deslligués i saltés campanar avall! També és important engreixar els martells, la peça que percuteix la campana, i que els jous estiguin prou collats...


La Maria és del 1486. A mi m’impressiona!
I a mi. Teniu la fortuna de conservar-ne unes quantes de molt antigues. En canvi, a Espanya no, perquè durant la Guerra Civil se’n van despenjar moltíssimes –en deixaven com a molt una per campanar– per convertir-les en metralla. Tenir-ne tantes i de tan antigues és absolutament excepcional. Un tresor. La Grossa de Santa Eulàlia, fosa el 1588 per Pedro de Villanueva i que pesa 880 quilos no està gens malament. Ni la Jesús i Maria de Sant Jaume dels Cortals, una mica més nova, del 1597, que també va fondre Pedro de Villanueva i que també hem restaurat nosaltres. No us podeu queixar del que teniu. 

El mètode Lachenmeyer, fa miracles?
Miracles, no. Ciència. Escalfes el metall a 1.200 graus, just abans de la temperatura de fusió del bronze, en aquest  precís moment soldes l’esquerda, i ho deixes refredar durant 24 hores.

Li preguntava per si s’atreviria a reparar les campanes de Meritxell, que són del XIII.
Impossible, ni amb sant Lachenmeyer. Aquestes dues, millor les deixem com estan, i si de cas se’n pot fer una rèplica: se’n fa un motlle exacte per dintre i per fora i tens dues autèntiques campanes medievals... foses al XXI.

Els campanars acostumen a estar brutíssims. Convindria fer una mica de neteja?
És l’habitual, i m’imagino que és inevitable. El que caldria és fer com a Sant Serni, que hi han posat xarxes perquè els coloms no hi entrin. Al de Sant Julià hi ha quasi mig metre de colomassa. Pensa que potser fa cinc segles que no es neteja! A la llarga és molt corrosiu per a les campanes, i no dic res per al campaner, perquè la colomassa és tòxica.

La següent, la Maria de Sant Esteve? 
Això vol el Robert. Més probable és que restaurem el rellotge de Sant Serni, una relíquia de forja –i no de bronze, com els posteriors– que jo diria que és de principis del XIX. El netejarem, però no puc garantir que torni a funcionar perquè molt probablement faltaran peces.

Quan fa que es dedica en aquest ofici?
Farà trenta anys. Vaig aprendre’l amb el meu pare. Aixòno s’estudia a una escola. Com els oficis d’abans, comences d’aprenent i vas pujant. Així en dec haver restaurat cap a 10.000. La més antiga, una del 1430 que avui es conserva al museu d’Osca.

La més gran?
Una de San Bartolomé de Jàvea, que fa dues tones. Imagina’t, dues vegades i mitja  la Maria de Sant Serni! Però la que em té robat el cor és la Miguelete, a la catedral de València, fosa el 1419 i refosa després unes quantes vegades, l’última i definitiva el 1539. És la de casa meva i també en fem el manteniment, així que, què en puc dir!?