Segona proposta del Festival Internacional d'Orgue. Aquesta vegada, flauta travessera, una combinació inèdita a casa nostra i que explota les possibilitats de l'orgue com baix continu. Atenció al repertori, molt decantat cap al Barroc italià i centreeuropeu (Telemann, Handel, Bach, Vivaldi) , amb alguna incursió contemporània, i tot això, dissabte a l'instrument ibèric de Sant Iscle. Amb Francisco Javier López, organista titular de la catedral d’Àvilam i Ester Sanchez, professora de flauta al conservatori d'Andorra la Vella.

Com se'ls ocorre ajuntar orgue i flauta travessera?
El punt de partida és molt senzill: orgue i flauta comparteixen un mateix origen sonor, l’aire. Un el condueix a través d’una maquinària complexa que el distribueix per una multitud de tubs; l’altre, a través del cos de l’intèrpret, el dirigeix cap a la flauta, que també és un tub sonor. Aquest parentiu tan bàsic ens va fer pensar que hi podia haver un diàleg interessant, ens va portar a imaginar un diàleg suggerent, com si es tractés de dues manifestacions diferents d’una mateixa veu.

Començaven de zero?
Vam començar a explorar repertori i ens vam adonar que, tot i que no sigui la formació més habitual, al Barroc ja existia aquesta flexibilitat. Moltes sonates per a flauta amb baix continu –com les de Vivaldi o Haendel– podien incloure perfectament l’orgue, segons el context. Així que no estem inventant res de completament nou, sinó recuperant una pràctica que en el seu moment va ser força natural.

Què afegeix l’orgue a la flauta?
L’orgue desplega una riquesa tímbrica extraordinària i una expressivitat de gran subtilesa i profunditat: no només per la riquesa dels seus registres, sinó per la manera com pot modelar el temps, l’articulació i la densitat del so en l’espai. És un instrument que respira a la seva manera, amb una amplitud i una arquitectura sonora que li permeten construir paisatges de gran profunditat.

I la flauta, a l'orgue?
La flauta introdueix una dimensió especialment propera: el gest immediat, la respiració visible, certa fragilitat que fa present l’intèrpret en cada frase. El seu so neix del cos i comporta una direcció gairebé orgànica, una qualitat vocal que sembla parlar més que sonar.

I quan els combinen, què passa?
Quan tots dos es troben el resultat no és una simple suma, sinó una relació plena de matisos i tensions fèrtils. La flauta aporta a l’orgue una sensació d’immediatesa i corporeïtat; l’orgue, lluny de ser un fons estàtic, expandeix i projecta el món de la flauta, l’envolta i el multiplica. Entre tots dos es genera un espai compartit en què l'humà i l'arquitectònic, l'íntim i el vast, dialoguen constantment, com dues formes diferents –i profundament expressives– d’una mateixa veu.

Quines dificultats específiques comporta?
La principal és l’equilibri. L'orgue no respira ni articula com la veu humana, així que cal construir una respiració comuna. També és clau el control del volum i dels timbres per no eclipsar la flauta. Això obliga a un treball molt fi d’escolta: triar registres, ajustar intensitats, tempos. Més que tocar junts, es tracta de construir una respiració comuna entre dues naturaleses diferents.

A quina altra formació es podria assimilar?
Probablement al diàleg entre veu i orgue, o entre instrument solista i continu. També té alguna cosa del duo violí-clavicèmbal, però amb una dimensió més espacial i sostinguda. No hi ha acompanyament en sentit estricte, hi ha diàleg.

Hi ha precedents?
Sí, sobretot en l’àmbit del “continu” barroc. Compositors com Vivaldi, Telemann, Haendel o Bach van escriure sonates per a flauta i baix continu en què l’orgue pot formar part. No partim de zero, però sí que busquem una lectura més protagonista de l’orgue.

Per què s’ha explotat poc aquesta formació?
Probablement per la pròpia història de l'orgue –estretament vinculada a l’àmbit litúrgic– i pel paper sovint solista que ha exercit quan no compleix funcions d’acompanyament. A més, l’espai on acostuma a trobar-se, principalment l’església, ha afavorit que sovint no s’abordi des d’una perspectiva camerística.També hi ha una qüestió pràctica: l’equilibri és delicat, i no tots els instruments ni tots els espais ho permeten. Pensar l'orgue com a instrument de cambra requereix replantejar l’equilibri, l’espai i el repertori.

Pot tenir continuïtat?
Sens dubte. No és una excentricitat ni una raresa: és una possibilitat poc explorada. Hi ha un territori ampli per explorar, tant en el repertori històric com en la creació contemporània.

Sobre les transcripcions: com mantenir l’esperit original?
En realitat, el mateix Barroc ens dona la resposta: la flexibilitat instrumental era habitual. No existia una música idiomàtica per a un o altre instrument, tal com s’entendrà en èpoques posteriors. Era un llenguatge adaptable. En aquest sentit, la nostra feina no consisteix a afegir la flauta o l’orgue, sinó a entendre la lògica de l’obra: preservar la retòrica, el caràcter, la direcció, la respiració interna de l’obra. En general, en la música antiga el canvi d’instrument modifica el timbre, però no el sentit. S’adapta el color, no l’essència.

Com evitar que la flauta quedi eclipsada?
Amb una tria molt acurada de registres, dinàmiques i espai acústic. L’orgue no ha de ser necessàriament massiu; pot ser extremadament subtil. I la flauta, tot i que de vegades es percep com un instrument més delicat, té una capacitat de projecció i d’expressió enorme, especialment en una acústica com la de Sant Iscle. Quan es troba aquest equilibri, la flauta i l’orgue no competeixen: dialoguen. Hi ha una mena de perspectiva sonora, on cada veu, cada instrument, troba el seu lloc sense imposar-se.

Pel que fa al repertori: com encaixa una peça de l'espanyol Eduardo Torres que a més és del XIX-XX en un programa tan barroc?
Torres introdueix un moment d’interioritat. El seu llenguatge, tot i ser posterior, connecta amb una espiritualitat molt afí al món barroc i afegeix una perspectiva espanyola i, si es vol, abulense, molt natural en el conjunt. Aquesta obra s’inspira en la figura de santa Teresa d’Àvila, la ciutat d’on vinc.
I com lliga un repertori tan centreeuropeu amb un orgue ibèric?
Precisament és enriquidor. Un orgue d’estètica ibèrica ofereix colors molt característics que il·luminen aquest repertori d’una altra manera. No és una contradicció, sinó una reinterpretació. No busquem reconstrucció històrica, sinó ressonància: com aquestes músiques viuen avui en un instrument concret.

I Bédard en un programa històric?
Denis Bédard actua com a pont. La seva música no apareix com a contrast, sinó com a mirall. Dialoga directament amb la tradició barroca francesa, però des del present. Ens ajuda a escoltar allò antic amb orelles noves.

No hauria tocat incloure-hi alguna peça de Cabezón o de Cabanilles?
Hi podrien ser, sens dubte. Però la seva presència canviaria el centre de gravetat del programa cap al món ibèric. Aquí la idea és traçar una constel·lació europea amb un punt espanyol, no construir un eix exclusivament peninsular. És una elecció d’enfocament, no una absència.

Quines peces del programa sonen més naturals per a orgue i flauta, i quines, més experimentals?
Les sonates de Vivaldi i Bach són molt naturals perquè ja neixen en un context flexible. La suite de Bédard és més experimental en el sentit que replanteja el llenguatge històric des d’avui.

N'hi ha alguna d'especialment inusual?
La suite de Bédard i també La Cahuvet, lde Michel Blavet, compositor poc habitual en programes d’aquest tipus. Totes dues obres són  d’èpoques molt diferents, aporten un color molt especial: són refinades, íntimes i molt representatives del que podríem anomenar estil francès.

L’església de Sant Iscle, lligarà bé amb la flauta?
Té una acústica molt especial, més íntima i recollida que la de Sant Esteve, però alhora molt càlida. Afavoreix molt el diàleg entre els instruments i permet apreciar amb detall els colors i les dinàmiques, especialment en un format com el de flauta i orgue.

I amb el repertori?
Crec que lligarà molt bé amb el repertori perquè combina moments més lírics i delicats amb altres de més brillants, i aquesta proximitat acústica ajuda a transmetre’ls d’una manera molt directa al públic. La flauta travessera, en concret, hi guanya molta presència i naturalitat: el so pot respirar bé dins l’espai sense perdre transparència, i es fusiona molt bé amb l’orgue sense quedar-ne tapada. En el fons, és una acústica que convida a escoltar amb calma i que encaixa perfectament amb l’esperit del concert.