Ens en vam fer durant uns dies legítimes il·lusions, perquè algun diari català ho havia recollit així en la ressenya sobre Jo sóc aquell que va matar Franco, la novel·la amb què Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) es va endur divendres l’última edició del premi Sant Jordi. Però no: Agustí Vilamat, l’antiheroi que protagonitza aquesta ucronia, no pela el dictador aprofitant l’etapa andorrana de la fugida de Franco. Aquesta és una de les bases narratives de la novel·la: l’autor imagina què hauria passat si Franco hagués entrat en la II Guerra Mundial al costat dels alemanys i escriu, per tant, una història alternativa; en això consisteix exactament aquest gènere tan anglosaxó que és la ucronia. I el que hauria passat és que amb la derrota nazi el dictador s’hauria vist obligat a deixar el poder i organitzar, via Andorra, una fuga vaticana amb final –ben mirat– feliç: Franco no arriba mai a Roma, i no hi arriba per culpa de Vilamat, una mena d’intel·lectual solsoní i a més (!) borni, a qui el (fictici) bombardeig franquista del camp d’Argelers on va a espetegar després de la Guerfra Civil acaba convertint en guerriller de l’Exèrcit Català d’Alliberament. Acabarà pelant Franco, sí, però no a Andorra. Quina llàstima! Els detalls del magnicidi, quan es publiqui la novel·la. Andorra, en fi, té en aquesta història alternativa un paper geoestratègic decisiu, diu Lluís, que d’altra banda assegura no haver llegit Els ambaixadors, la ucronia franquista de Villaró, fins haver tingut enllestit Jo sóc aquell..., precisament per evitar possibles interferències.
