Demà a la tarda a Coprínceps, en una nova cita amb el cicle Músiques del Món. Es va endur amb ‘Jo soc d’un paisatge’ l’última edició del ressuscitat concurs de cançó en català, i aterra a Escaldes amb la banda al complet –sis músics, sis– i el primer disc, ‘Garoina’, acabat de sortir del forn. Cuspinera (1984) és un calellenc de terra endins.

“Jo soc d’un paisatge/ de pins, roques i corall,/ on les cales i les barques/ pinten quadres i postals...” Però si vostè és de la Garriga!

Exactament. Jugo amb la dualitat entre mar i muntanya: soc d’interior però soc calellenc adoptiu. Hi vaig des de ben petit, m’encanta sobretot a l’hivern, i ha sigut la font d’inspiració de Garoina.

Calella, capital de la república independent de Cuspinera.

El fil conductor és el mar, l’amor al paisatge de l’Empordà: les cales, les roques, els camins de ronda i naturalment l’aigua.

La veritat, no té gaire mèrit: qualsevol se n’enamora, de Llafranc, de Tamariu i del far de Sant Sebastià. Començant per Josep Pla.

El mar té molta energia: pots arribar amb els ànims pel terra, i amb cinc minuts contemplant-lo ets un home nou. El mar parla, i m’agradaria encertar a transmetre la seva energia i el seu llenguatge.

No és el primer que s’hi inspira: La Iaia ja va gravar el clip d’'El gelat' a Calella.

És que té molt d’encant. A l’hivern, sobretot, insisteixo. És un lloc per connectar-hi en solitari, i escoltar el silenci. És un tresor no només paisatgístic: emocionalment és molt potent. Així que no em sorprèn. N’hi haurà més, segur.

Per què garoina, i no eriçó?

Garoina, o garota, és el terme empordanès per als eriçons de mar. Ho vaig tenir clar de seguida perquè és un element molt idiosincràtic. Et capbussis on et capbussis, sempre veus una garoina. I saps que ets a l’Empordà.

Les garoines punxen.

Té molt de metafòric, també: el nucli de la garoina és vermell, com el cor. Les punxes evoquen la idea d’una ferida, i funcionen com un element defensiu.

'Jo soc d’un paisatge', què és?

A banda de la primera cançó del disc que vaig escriure, és la més contemplativa, una declaració d’amor a un territori. Pel que fa a l’estil, la definiria com a folk mediterrani, com la resta del disc, amb un toc d’havanera que li dona l’acordió. Tot i que per ritme no ho és pròpiament, una havanera.

Si li dic que la seva veu m’ha recordat a Manolo García...

Doncs no ets el primer. També m’han dit que flamenquejo, i que faig una música arabitzant.

Coincidència, o influència?

L’havia escoltat molt, aquesta és la veritat. Però els últims anys m’he alimentat de música del món. Tot i això, me’n podria quedar alguna cosa, i el cert és que el que fa m’agrada.

Va estudiar cant flamenc i cant jazz. Es nota, al disc?

Si es nota, sobretot el flamenc, serà a les veus, perquè el ritme ni se’n va cap a l’un, ni cap a l’altre.

Té un tema que es diu 'Estàs aquí per ser feliç': és el toc d’autoajuda que li ha posat al disc?

La intenció era escriure una cançó proactiva, crear una mena d’himne amb un missatge clar: que la base de la felicitat no sigui res material sinó espiritual. La felicitat la portem incorporada de sèrie, però l’hem de buscar per trobar-la. I l’hem de buscar a dintre nostre.

Per edat, sospito que no va arribar a veure mai Carles Sabater, en directe. I que tampoc en va viure l’eclosió.

És veritat. Jo era petit i l’escoltava sobretot el meu germà. A mi me n’arribaven els ecos, i poca cosa més. Després sí que m’hi vaig acostar amb més atenció, tant a Sau com als Pets i Sopa de Cabra. Però no diria que hagin sigut una influència clara com sí que ho és la música del món.

El premi, li ha portat tanta sort com a Anna Roig, que va ser guanyar-lo i explotar?

Vaig publicar el disc, a mitjans juny, i al cap d’una setmana guanyava el premi. Ni fet expressament. Una cosa ha ajudat l’altra. I el clip de Jo soc d’un paisatge ha tingut gràcies al premi un gran recorregut: freguem les 45.000 reproduccions. No ho hauríem dit ni en el millor dels somnis.

S’ha traduït en bolos, tot això?

De moment, no, perquè el vam treure tard i els bolos es planifiquen a mig any vista. Vam fer la presentació al Tradicionàrius, i ara ens en comencen a sortir per al desembre i el gener. I està molt bé, perquè Garoina és un disc d’hivern.

La cabellera de Jesucrist Superstar que gasta, forma part del personatge?

La porto des dels 18 anys, com la barbeta. Reconec que en la vida diària i sobretot a l’estiu pot arribar a fer nosa, però m’agrada. Forma part de mi. No és un posat.