És una veritat universalment reconeguda que el món és molt petit i Andorra encara més. Recordaran sens dubte que deu dies enrere consignàvem aquí mateix la decisió del Consell General d’enviar tres “diputats” –van ser els síndics, Anton Picart i Bonaventura Riba, més Bonaventura Rossell– a prestar jurament de fidelitat al préfet de l’Arieja “y també per fer y obrar tot y qualsevol cosa que a dits senyors los apareixerà convenient per la conservació de ditas Valls”.
Som al 19 de maig del 1806 i es tracta de formalitzar la recepció del Decret Imperial firmat el 27 de març a les Tulleries. Napoleó, recordin, restituïa la cosobirania secular que el comitè revolucionari de l’Arieja havia denunciat unilateralment el 1793, quan el tresorer del departament es va negar a acceptar la quèstia. La consideraven un tribut de reminiscències feudals –i en això seria difícil contradir-los– que no casava gens amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat revolucionària. Com a mínim, sobre el paper, de seguida ho veuran.
Perquè va ser parlar de l’expedició de Molt Il·lustres per prestar jurament davant el prefecte –una de les grans aportacions del Llibre IV d’actes del Consell, recentment transcrit i posat a disposició del diletant– que em va trucar el meu amic Casi.
–T’he d’ensenyar una cosa.
No va dir res més. Però quan el Casi diu una cosa així, el millor que es pot fer és anar-hi pitant. Resulta que havia parat a la gran taula de la seva sala d’estar/gabinet de curiositats un volum de proporcions modestes: Le Comité de Salut Public, de Jacques Castelnau, publicat el 1941 per Librarie Hachette. Res a veure, per exemple, amb el Voyage pittoresque et militaire en Espagne, un incunable del 1826 de proporcions XXL i que és una de les joies de la seva col·lecció. Me’l va fer fullejar i, d’acord, era interessant, però tampoc perquè s’aturés el món, fins que vam arribar a la pàgina 72: s’hi reprodueixen, refulgents, les instruccions del Comitè al prefecte vis à vis de la République d’Andorre emeses el 7 de prairial de l’any II –és a dir, el 26 de maig del 1794. Regalimen un sorprenent cinisme, un molest sentiment de superioritat i fins i tot cert tufet colonialista que s’avé ben poc amb els elevats principis de la divisa revolucionària: “Il faut lier cette République à la nôtre par la besoin, les principes et les intérêts. Il faut lui inspirer le gènie de la liberté, les mépris de mômeries espagnoles, la fierté républicaine et cependant ménager les objects du culte auxquels le peuple est attaché”. Pelet sibil·lí, però encara raonable. La cosa es comença a tórcer a les següents línies de la instrucció: “[Il faut] entrer comme bienfaiteur de la classe indigente et laborieuse en même temps que vous écraserez les riches, que vous établirez de fortes contributions sur eux, que vous les prendrez pour otages...”
Fortuna andosina
Fora màscares: el pla del Comité de Salut Public per a Andorra no diferia res del de qualsevol revolució posterior: abduir les diguem-ne classes populars –el “poble baix”, segons l’estupenda terminologia nostrada– i extorquir, apartar o directament eliminar “els rics”, la classe més o menys dirigent –caps grossos i probablement una part dels caps de casa. Recordin que som al maig del 1794, en el moment àlgid del Regnat del Terror que va instaurar el Comité amb Robespierre al capdavant: Lluís XVI ja havia perdut el cap, 17.000 francesos van ser executats de forma sumària, i entre 10.000 i 25.000 més van morir a la presó. Poc després de la instrucció andorrana, el mateix Comité ordenava que el port d’Ostende “soit complètement comblé, de manière que jamais il ne puisse être réparé, et tous ses établidsements maritimes entièrement anéantis”. Aquesta forma salvatge de procedir es va allargar fins a l’anomenada Reacció Termidoriana, quan el juliol del 1794 Robespierre va tastar ell mateix el gust de la justícia revolucionària i va passar per la guillotina. Però això era al juliol. Al maig, les instruccions del Comité s’havien de prendre molt seriosament.
Amb aquests antecedents, potser va resultar providencial que el préfet decidís ignorar la quèstia, alliberar unilateralment Andorra d’aquell tribut feudal (i signe de la cosobirania) i que els revolucionaris francesos s’oblidessin durant uns anys de nosaltres, entretinguts com estaven a barallar-se amb la resta d’Europa. Sàviament, van esperar que les aigües es calmessin. No va ser fins al 1801 que el Consell va comissionar dos dels seus membres per demanar a Bonaparte el retorn a la situació anterior al 1793. I la burocràcia imperial va trigar encara un lustre a resoldre l’expedient. Afortunadament, perquè els revolucionaris de primera hora, d’igualtat, poca, i de fraternitat, menys.
