Steinbrecht també és nominada per la direcció artística de ‘Los renglones torcidos’ però ‘42 segundos’ punxa.
Hauria pogut ser una vetllada memorable per al cine andosí, però s'ha quedat només en bona. És el que té viure als anys de les vaques grasses cinematogràfiques: surts de les nominacions als Gaudí amb tres candidatures –millor pel·lícula i premi especial del públic per a El fred que crema, millor direcció artística per a Sylvia Steinbrehct (Los renglones torcidos de Dios)– i et sembla poc. És que mai no estem contents.
Això és exactament el que li ha passat a Agustí Franch, productor de El fred que crema –a banda d’autor de l’obra de teatre en què es basa la pel·lícula– que no s'ha pogut mossegar la llengua quan ha acabat la lectura dels nominats i la seva pel·lícula, inscrita en totes les categories en què es podia inscriure, en va sortir amb tan sols una nominació, la de millor pel·lícula. Res no hi va fer que concorri amb dues de les sensacions de l’any del cine català i grans favorites d’aquesta edició dels Gaudí: Alcarràs, de Carla Simón, amb 14 nominacions, i Suro, de Mikel Gurrea, amb deu: “Estic content per les dues candidatures, però no estic satisfet, la veritat. Ja vaig dir que si Greta Fernández, i Roger Casamajor, d’una banda, i fotografia, direcció, producció i direcció novella no eren nominades no em semblaria just. Així ha sigut, i no em sembla just”.
Difícil de dilucidar per què El fred que crema, tot i competir en la categoria reina dels Gaudí –millor pel·lícula, quasi res– ha quedat pel nombre de nominacions a anys llum no ja d’Alcarràs i de Suro, sinó també de pel·lícules que concorrien sense el pedigrí ni l’eco mediàtic d’aquestes dues, com ara Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta (14), Pacification (11) i Los renglones torcidos de Dios, d’Oriol Paulo (8). Què ha fallat: la promoció? El gènere? L’ha penalitzat el fet que sigui una coproducció hispanoandorrana? Que el director, Santi Trullenque, debuti en un llarg de ficció? “No ho sé, la veritat. Qualsevol especulació que faci em pot portar fàcilment a equivocar-me. Apostaria que molts dels acadèmics que votaven no l’han vist, i que encara no s’hagi estrenat comercialment [el 20 de gener arriba a les sales] tampoc no ens ha ajudat”.
‘42 segundos’, la decepció
En qualsevol cas, El fred que crema té l’opció de sortir de la gala el 22 de gener, quan se sabran els guanyadors de la 15a edició dels premis Gaudí, de sortir-ne com a millor pel·lícula de l’any. No passa sovint. De fet, mai fins ara un llargmetratge andorrà havia arribat tan lluny. Així que potser no toca flagel·lar-se. El fred que crema optarà també al Premi especial del públic, juntament amb les altres finalistes del Gaudí a la millor pel·lícula, millor documental, millor animació i millor pel·lícula en llengua no catalana.
La creu de la jornada l'ha posat posar 42 segundos, dirigida per Àlex Murrull i Dani de la Orden i coproduïda per Imminent. Optava com El fred que crema a la majoria de categories obertes als llargmetratges de ficció però se’n va anar amb el sarró buit. José Pozo no es volia fer ahir mala sang: “No puc parlar de decepció. El fet és que era la pel·lícula més taquillera entre totes les que concorren als Gaudí, amb l’única excepció d’Alcarràs, però és evident que aquest no és un dels criteris que valoren els acadèmics. És difícil saber per què voten una pel·lícula i no una altra, però també és cert que la tendència és que unes poques pel·lícules, tres o quatre, concentrin les nominacions i els premis. I títols com Alcarràs, que venen amb la inèrcia d’haver guanyat la Berlinale, són clars candidats a competir per la victòria en qualsevol altre festival en què concorrin. I consti que no és per desmerèixer-la: l’he vist i m’ha agradat moltíssim. En qualsevol cas, ens hem de sentir orgullosos d’haver arribat fins aquí, amb dos llargmetratges inscrits als Gaudí. És el camí i el que hem de fer és seguir treballant i rodant”.
La cirereta, en canvi, ha anat a càrrec de Sylvia Steinbrecht, que quinze dies enrere ja va ser nominada al premi a la millor direcció artística per Los renglones torcidos de Dios i que repetirà als Gaudí, ara amb Suro, Un año, una noche i Pacification com a rivals. Steinbrecht repassava ahir les dificultats del rodatge d’aquesta adaptació de la novel·la de Torcuato Luca de Tena que s’ha convertit en una de les sensacions de la temporada: “Vam haver de construir 3.800 metres quadrats de decorat, 180 metres lineals de passadissos, 600 metres cúbics de mobles i ambientació, 40.000 cargols i 80.000 claus... Aquestes xifres donen idea del volum i la dimensió del projecte. El difícil era trobar un centre on rodar, perquè òbviament no podíem fer-ho en un psiquiàtric en actiu i a més la pel·lícula està ambientada el 1979. Finalment vam trobar una localització inèdita: l’antiga fàbrica de Mercedes al barri barceloní del Bon Pastor, mig enderrocada però amb un enorme potencial de disseny. Los renglones..., en fi, no és només construcció de grans decorats, també de grans localitzacions ambientades i retocades per posar el teló de fons de la història”.
