El llargmetratge de Trullenque i Franch recull elogis de la crítica després de l’estrena a Barcelona.

Encara falten uns mesos perquè puguem comprovar-ho en viu i en persona, perquè l’estrena oficial de El fred que crema es farà esperar amb tota probabilitat fins després de Nadal. Però la pel·lícula de Santi Trullenque, que adapta com saben l’obra teatral homònima d’Agustí Franch i que s’inspira en l’epopeia dels passadors a la II Guerra Mundial comença a recollir elogis i va ser una de les sorpreses del BCN Film Fest, on deu dies enrere va tenir lloc la première i on, quina llàstima, participava fora de concurs. El més entusiasta és el crític de El Palomitrón, portal especialitzat en cine espanyol que defineix El fred que crema com “una de les grans sorpreses d’aquesta edició, no només per l’originalitat d’una proposta que molt fàcilment podria haver relliscat, sinó per les grans interpretacions i la presència d’un antagonista diabòlic”.

Les “grans interpretacions” són les de Greta Fernández i Roger Casamajor, la Sara i l’Antoni de cal Riot que acullen a contracor una família de fugitius jueus –som el 1943, coincidint amb la cèlebre redada nazi al Palanques. Però sobretot, la de Daniel Horvath, l’oficial nazi que els farà la vida impossible. “La pel·lícula s’eixampla a cada visionat, i els personatges i les seves motivacions van guanyant en profunditat, amb Greta Fernández en el paper d’una Caputxeta  empoderada davant d’un llop ros en un relat en què els papers de caçador i presa acaben per donar-se la volta”. La sorpresa de El fred que crema, insisteix El Palomitrón, és Horvath, el “moment”, quan es revelen per fi els secrets familiars, el “millor”, la fotografia, “que fa encara més hostil el paisatge”, i una història capaç de fer confluir diferents plànols narratius. No tot són flors i violes, perquè també en critica les “dues vies”, la de la vida rural i la de l’oficial nazi, que “de vegades sembla que interactuen com l’oli i l’aigua i que només conflueixen al final”. Per concloure: t’agradarà, diu el crític, “si t’agrada l’intimisme del cine català i les històries de la II Guerra Mundial”.

En sentit similar despatxa la pel·lícula el portal Latidos por el cine: “Brillant la direcció de Trullenque, que s’enfila sobre una fotografia exquisida per aixecar un impecable relat familiar a partir de les penes i de les alegries (poques) dels protagonistes, i tot plegat acompanyat d’unes imatges increïbles dels bellíssims paisatges andorrans”. El crític es queda també amb les interpretacions de Fernández i de Casamajor, i sobretot amb un Horvath “incommensurable”. Per rematar-ho: “Una molt bona producció catalana [!?] digna de la première mundial en aquesta edició del BCN Fest”.

Ja que en parlem, sàpiguen que tenim en perspectiva, la biografia de Marian Rejewski, el matemàtic polonès en què es va inspirar Franch per narrar l’odissea dels fugitius de El fred que crema. Es titula The First Enigma Codebreaker, la firma l’escriptor polonès Robert Gawlowski i es publicarà, sembla, a finals d’any. Oportuníssima, vaja.